Aquest cap de setmana he hagut de prendre una decisió que no volia. No he tingut altre remei que fer el que havia de fer i no pas el que volia fer. Perquè tot i no voler tancar definitivament aquella porta, deixar-la escletxada em molestava massa. La llum que entrava per aquella escletxa m’enlluernava massa com per deixar-me veure el meu voltant.
Però ara, amb la porta totalment tancada, em trobo a les fosques. No hi ha gens de llum. No veig res miri on miri.
Sé que és qüestió de temps que els meus ulls s’acostumin a la foscor, que és qüestió de minuts que pugui tornar a veure-hi clar i descobreixi que l’habitació on em trobo està plena de finestres amb vistes.
Però ara encara no hi veig clar.
1 comentari:
Si la llum que entrava t'enlluernava massa, has fet bé de tancar la porta perquè probablement l'hauries acabat avorrint.
Les portes i les finestres es van obrint i es van tancant. Si tens clar que l'havies de tancar, pensa només en com n'és de bo que siguis tu qui hagi decidit quan calia fer-ho.
Per cert, que bé que hagis tornat!
Publica un comentari a l'entrada