Hi ha dies en què t’adones que has perdut la partida, dies en què ja no et queda res per dir, ni per fer. Dies en què et rendeixes, abandones i et sents fracassat, dies en què no et trobes ni trobes. Dies en què no vols treure el cap, dies durant els quals t’enfonsaries en la profunditat dels teus pensaments i no en sortiries.
Avui és un d’aquests dies, un d’aquests dies en què res és com hauria de ser, res surt com hauria de sortir, i decideixes deixar d’esperar allò que esperaves. Avui el món no és per a mi, avui visc dels somnis de l’ahir, encallada a un passat que voldria fos futur.
Dies que en la nit s’amaguen, dies que no pesen gaire més que un vell paper, tardes que s'emporta l'aire, cartes que la sort escampa, sents que el món va fent
Ningú perd l'esperança, no et servirà de res voldria tornar a casa, però esperaré, potser després quan em falti el teu alè, quan el cor se'm queixi més, quan hem caigui a sobre el cel, sortiré a buscar-te.
Avui és un d’aquests dies, un d’aquests dies en què res és com hauria de ser, res surt com hauria de sortir, i decideixes deixar d’esperar allò que esperaves. Avui el món no és per a mi, avui visc dels somnis de l’ahir, encallada a un passat que voldria fos futur.
Dies que en la nit s’amaguen, dies que no pesen gaire més que un vell paper, tardes que s'emporta l'aire, cartes que la sort escampa, sents que el món va fent
Ningú perd l'esperança, no et servirà de res voldria tornar a casa, però esperaré, potser després quan em falti el teu alè, quan el cor se'm queixi més, quan hem caigui a sobre el cel, sortiré a buscar-te.
Dies que el record s'empassa, dies que la sort escampa, sents que el món va fent.
L'estiu estén les ales, t'apropa més als Deus, més tard et sents culpable, per un moment has oblidat que la vida és un regal, que hi ha dies que fan mal que al final no canviaràs, tornaràs a caure.
Dies que en la nit s'amaguen...
3 comentaris:
Jo avui també em sento com si hagués perdut la batalla, com si m’hagués anat fent petita a mida que passaven les hores i el món m’anés massa gran, un món enorme en què diria que tothom sap on va i tothom té l’aplom que a mi em falta.
Com si caigués.
"Caic, al mateix temps desfaig els nusos que regiren aquest fràgil equilibri meu... res no dura gaire, em moc, no sóc d'enlloc, d'aquest país d'aire..."
Però demà serà un altre dia.
Es posible creure en algu i no estar a l'altura de les teves creencies.
Es posible creure que no hi ha esperanza, pero en el fons, molt en el fons, en tens, ja que sino no es podria viure.
:)
Mañana siempre será otro día.pero nunca hago nuevos planes.. hay algo que no cuadra..
Publica un comentari a l'entrada