Estic cansada de les cançons d’amor, dels contes de fades, dels somnis per complir i d’aquesta malvada societat que ens ha fet créixer creient en uns mites i unes històries irreals. Ens han omplert d’il·lusions i de somnis fent-nos creure que aquests es podrien realitzar i de cop un dia obres els ulls.
Et despertes d’aquell somni d’infantesa i t’adones que ja ets gran per tot, ja ets gran per complir aquella promesa que t’havies fet, ja has fet tard i ni tan sols t’has adonat que el temps s’ha esgotat, i com que aquella promesa ja no la podràs complir en crees una de nova, intentes guanyar temps, prorrogar allò inevitable, guanyar una carrera en la que mai hi haurà cap guanyador.
Tornes a creure en els contes de fades, tornes a pensar que les cançons d’amor diuen la veritat, et tornes a enganyar.
I una vegada i un altre les il·lusions s’evaporaran, i del vapor que emanen crearàs una nova il·lusió que t’envoltarà i et donarà noves esperances. I així un dia rere l’altre aniràs sentint que la vida que somiaves va canviant, la vas modificant, intentant donar-li un nou sentit, intentant que tingui un per què, que hi hagi un motiu que faci que vulguis seguir.
De cop, obres els ulls, mires al teu voltant i no hi ha res, només ets tu i res més que tu. I no hi ha cap motiu excepte tu. Excepte els teus somnis, excepte les promeses que un dia et vas fer, excepte aquelles il·lusions dibuixades en el fum, excepte el teu conte de fades en el que un dia vas creure.
Et despertes d’aquell somni d’infantesa i t’adones que ja ets gran per tot, ja ets gran per complir aquella promesa que t’havies fet, ja has fet tard i ni tan sols t’has adonat que el temps s’ha esgotat, i com que aquella promesa ja no la podràs complir en crees una de nova, intentes guanyar temps, prorrogar allò inevitable, guanyar una carrera en la que mai hi haurà cap guanyador.
Tornes a creure en els contes de fades, tornes a pensar que les cançons d’amor diuen la veritat, et tornes a enganyar.
I una vegada i un altre les il·lusions s’evaporaran, i del vapor que emanen crearàs una nova il·lusió que t’envoltarà i et donarà noves esperances. I així un dia rere l’altre aniràs sentint que la vida que somiaves va canviant, la vas modificant, intentant donar-li un nou sentit, intentant que tingui un per què, que hi hagi un motiu que faci que vulguis seguir.
De cop, obres els ulls, mires al teu voltant i no hi ha res, només ets tu i res més que tu. I no hi ha cap motiu excepte tu. Excepte els teus somnis, excepte les promeses que un dia et vas fer, excepte aquelles il·lusions dibuixades en el fum, excepte el teu conte de fades en el que un dia vas creure.
3 comentaris:
Una amiga meva té un blog que es diu: lluitapelsteussomnis.
Potser la coneixes, però estic totalment d'acord amb la premisa.
Petons
Cert que la vida no és un conte de fades ¡malauradament! Però per sort tenim la capacitat de decidir i de trobar les millors opcions i qui sap potser el príncep no serà blau, però a lo millor és de color verd i la princesa (tu, jo, qui sigui...) de color lila.
Tant de bo tot fos com una pel•lícula, s’escolta la música perfecte, es baixen les llums i tot, absolutament tot té un final feliç, però no a la vida real sempre hi ha alguna cosa que s’espatlla, però hom pot quedar-se defraudat pels seus somnis o crear-ne de nous que siguin més reals i que no acabin amb tu al racó de la frustració.
Publica un comentari a l'entrada