dimarts, 1 de novembre de 2011

passats

Porto mesos sense passar per aquí, i segurament no és tant qüestió de temps com de venir de gust. Últimament no estic.
Durant aquests mesos he canviat de casa, de companys de pis, he perdut una mascota, he viatjat a un país que no existia a la bola del món que vaig trobar enterrada al terrat de casa meva, i que ara decora el meu nou pis ikea i m’he fet un nou tatuatge.


Semblarà una tonteria, però després de fer-me'l he pensat en aquell altre que fa 4 anys que tinc pendent i encara no m’he fet, i m’he adonat que no me l’he fet perquè tots els tatuatges que porto són canvis positius, i aquell tatuatge no era el record d’un canvi positiu o per celebrar res. Sempre ho havia atribuït a no tenir el meu tatuador a prop, però això només és una excusa per no voler portar tatuat a la pell el record del pitjor moment de la meva vida, tot i que en el fons tenir-lo tatuat no faria que ho recordés més. Potser algun dia seré capaç de fer-ho, de tatuar-me aquella frase que volta per la meva cartera, i acabar de tancar aquest cercle que mica en mica, de castanyada en castanyada, vaig superant fins a ser capaç de mirar enrere i no tenir por de les repeticions i les supersticions estúpides que fins ara em feien quedar-me a casa cada dia d’aniversaris.

Quatre anys han passat i sembla que aquest el fantasma de la superstició aquest any s’ha quedat a la casa vella, entre aquelles quatre parets mal pintades de lila que m’han vist créixer, plorar, riure, gaudir, enfadar-me, ser una dona i ser una nena.
Adéu a les parets liles, adéu a les cortines vermelles i a la paret foradada, i gràcies per quedar-vos alguns dels meus fantasmes.

1 comentari:

... ha dit...

Totes portem un color dins. Quatre parets que, com molt bé descrius, s'han quedat fantasmes, s'han quedat records, s'han quedat gran part del que som. Ens han vist créixer com a persones, fer-nos adultes (si és que es pot dir així). Créixer i seguir sent nosaltres.
Bufa el vent i tot canvia. S’acumulen els anys i els mal moments es tornen transparents i ens deixen veure molt més enllà. Ens deixen veure els somriures, les mirades, la vida.
Ja era hora que tornessis per aquí. Sempre se't troba a faltar...