De cop tot s’embolica més i més, els nusos es van encadenant amb altres nusos, cada cop sembla més difícil poder-me deslligar, sembla que en comptes de desfer els nusos en vagi creant més. Que jo mateixa em lligui més i més fort, m’emboliqui totalment per no poder escapar, per tenir una excusa que em retingui lligada, aferrada a les desil•lusions del dia a dia. No tinc ni la força ni la voluntat que desitjaria, no sóc capaç de deslligar els nusos, i en comptes de deslligar-me em lligo més i més i sense ni tan sols ser-ne conscient.Desitjo deslligar-me estirar les ales i sortir volant, aterrar en un lloc tranquil, sense preses on el món estigui fet a la meva mida. On les tempestes d’estiu siguin diàries però durin just el temps que jo vull que durin. Que el sol surti al meu gust i els gelats de xocolata creixin com les males herbes dels horts. Desitjo que el món sigui fet a la meva mida.
I tot i desitjar-ho segueixo lligada a un món de desastres que m’envolten i em fan sentir més infeliç per no ser feliç amb el que tinc i amb el que sóc.
1 comentari:
Es horrible detenerse a pensar. Lo malo es que una vez lo haces ya no puedes dejar de hacerlo. En el fondo me gustaría ser como la mayoría de gente, que lo miran todo de cerca y se limitan a ir tirando haciendo oídos sordos a cualquier cosa que les incomode lo más mínimo; eso sólo promueve la ignorancia, pero parece ser el camino más agradecido hacia la felicidad..
Publica un comentari a l'entrada