Trencar

Porqué realmente tengo mucho que ganar si te pierdo: adiós.

Como sé que lo más doloroso cuando a uno le dejan es no entender bien las razones, no te daré ninguna.

Como siempre me estás pidiendo que rompa con la rutina…

Són frases tretes d’una entrevista a Cécile slanka, ha editat un llibre amb cartes breus per deixar algú, a mi em fan gràcia, les torbo originals, ella diu que deixar una relació amb alguna d’aquestes cartes és cruel i covard, jo crec que pot ser una manera directe de deixar una cosa que ja no t’agrada però que gairebé mai no saps com solucionar.

Fa uns dies parlant en un cotxe sobre relacions emergents i relacions enfonsades i/o profundes ens vam adonar que mai t’adones quan comencen. A partir de quin moment estàs ja dins d’una relació; en quin moment es tanca la porta principal i et trobes amb un més o menys desconegut dins una habitació de la que en un principi no en vols sortir; i després no saps si no en vols o no en pots sortir; i de cop mirant als voltants et preguntes: I la sortida d’emergència? On és aquell llum verd esperança que em pot ajudar a escapar?

Ningú et diu que un cop hi entres sortir-ne és difícil, les portes sempre s’encallen i si no hi ha un gran incendi o una explosió no tens la força necessària per obrir-les. I tornes a fer-te la mateixa pregunta: no vull o no puc?

Aquestes frases són com una sortida d’emergència desesperada, o potser l’últim recurs quan ja saps que no queda res, quan ja tens clar que si que en vols sortir però no acabes de poder. L’autora diu que utilitzar aquestes frases és de covards, jo crec que és més covard no dir res. Allò que realment és cruel és seguir empresonat en aquella habitació, que un dia et va semblar una suite, per por a no saber què trobaràs a l’exterior, per no tenir la força suficient per sortir-ne.

Això és el què realment és cruel.