Plorar

He de fer una confessió. Últimament ploro. Ploro molt i per la tonteria més gran que us pugueu imaginar. No sé per què, però és així. L’altre dia em vaig trobar a mi mateixa plorant al llegir un article, no massa trist, del diari. Sembla que els meus ulls necessitin inundar-se cada dos per tres i que jo no tingui control sobre ells. I és curiós perquè no es tracta de plorar per un dolor que tinguis al pit o per alguna cosa que tingui a veure directament amb tu. Ploro per qualsevol nimietat! És més, només ploro per coses insignificants.

Per mi que el meu cos s’ha revelat contra la meva ment, ha decidit que ja en té prou de ser dominat i que ara serà ell qui decidirà, i jo, em veig incapaç de controlar els meus llagrimalls. Ja no és el meu cap el que controla els sentiments, jo no sóc jo la que decideix. Ara és el meu cos el que decideix quan em toca plorar i quan em toca riure, i jo no puc fer més que acceptar-ho. Així que si em veieu plorar no us preocupeu, no sóc jo qui plora sinó el meu cos. Jo estic bé.