Uff que difícil és tornar a començar amb les rutines de cada dia. Costa aixecar-se al dematí. Sento el despertador, sona una cançó coneguda, ara ja no recordo quina. Sé que encara tinc deu minuts, els apuro, però no hi ha res més per apurar. El temps s’esvaeix tant ràpid que haig de córrer per agafar el tren. L’agafo i comença el meu dia a dia, comença la meva rutina. Aquella que quan estàs a disgust trobes a faltar però quan hi estàs immers no suportes.
Només un dia i ja tinc ganes de trencar-la. Vull tornar a un món de possibilitats i incerteses de no saber on seré i què em trobaré demà, al món en el qual la rutina és allò imprevisible, però per ara meu món és aquest: el món en que cada dia em sona el despertador a la mateixa hora, en el que sé a quina hora dinaré, en el que sé on seré d’aquí un mes, però en el qual no sé com em sentiré demà, ni sé que em passarà, i de fet, no ho vull saber.
Només un dia i ja tinc ganes de trencar-la. Vull tornar a un món de possibilitats i incerteses de no saber on seré i què em trobaré demà, al món en el qual la rutina és allò imprevisible, però per ara meu món és aquest: el món en que cada dia em sona el despertador a la mateixa hora, en el que sé a quina hora dinaré, en el que sé on seré d’aquí un mes, però en el qual no sé com em sentiré demà, ni sé que em passarà, i de fet, no ho vull saber.
El que hagi de ser serà, tot pot ser possible si deixes oberta una finestra, pot ser que un dia entri la pluja hi ho mulli tot al seu pas o pot ser que un vendaval s’endugui tots els records, o que el sol cremi els papers acumulats i ja gastats de tants cops rellegits. Poden ser moltes coses, només has de deixar les portes i les finestres obertes i estar diposat a tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada