no deixis passar els teus somnis

passats

2011-11-01T13:49:00.002+01:00

Porto mesos sense passar per aquí, i segurament no és tant qüestió de temps com de venir de gust. Últimament no estic.
Durant aquests mesos he canviat de casa, de companys de pis, he perdut una mascota, he viatjat a un país que no existia a la bola del món que vaig trobar enterrada al terrat de casa meva, i que ara decora el meu nou pis ikea i m’he fet un nou tatuatge.

Semblarà una tonteria, però després de fer-me'l he pensat en aquell altre que fa 4 anys que tinc pendent i encara no m’he fet, i m’he adonat que no me l’he fet perquè tots els tatuatges que porto són canvis positius, i aquell tatuatge no era el record d’un canvi positiu o per celebrar res. Sempre ho havia atribuït a no tenir el meu tatuador a prop, però això només és una excusa per no voler portar tatuat a la pell el record del pitjor moment de la meva vida, tot i que en el fons tenir-lo tatuat no faria que ho recordés més. Potser algun dia seré capaç de fer-ho, de tatuar-me aquella frase que volta per la meva cartera, i acabar de tancar aquest cercle que mica en mica, de castanyada en castanyada, vaig superant fins a ser capaç de mirar enrere i no tenir por de les repeticions i les supersticions estúpides que fins ara em feien quedar-me a casa cada dia d’aniversaris.

Quatre anys han passat i sembla que aquest el fantasma de la superstició aquest any s’ha quedat a la casa vella, entre aquelles quatre parets mal pintades de lila que m’han vist créixer, plorar, riure, gaudir, enfadar-me, ser una dona i ser una nena.
Adéu a les parets liles, adéu a les cortines vermelles i a la paret foradada, i gràcies per quedar-vos alguns dels meus fantasmes.

Els meus amics raros

2011-07-29T08:35:00.002+01:00

Els meus amics són raros, això em va dir un raro/freaky a qui estimo potser per ser diferent i raro, sí les dues coses. Em va dir que els meus amics eren raros, i tot i que ho va dir en el bon sentit de la paraula, el primer que vaig pensar va ser “si ells són raros tu què ets?” però després entrant més en la conversa i analitzant punt per punt les paraules, haig de reconèixer que els meus amics són raros, cada un d’ells té alguna d’aquelles coses que el fan diferent, especial i únic, en alguns casos potser és per la timidesa, en altres per les magdalenes, altres per la lluita incansable (a més de veritat) per aconseguir allò que desitgen tot i saber que no els farà cap bé, altres per l’escassetat de paraules, i altres per el superàvit d’elles... en fi que vaig haver d’acceptar que potser sí que els meus amics són raros, que ell també és raro, i que en el fons per raros que siguin són ells, i són coherents amb les seves coses o no, però els considero els meus AMICS.

Llavors el raro/freaky va deixar una altre frase, em va dir que segurament jo era la més normal de tots els meus amics! I això no vaig saber com prendre-m’ho... sé que potser té raó, sóc força centrada (excepte quan ensenyo les tetes a algun desconegut) i no tinc cap característica marcada, no faig res en excés i sóc prou agosarada per fer depèn de quines coses.

Però el curiós del cas, és que en un principi no sabia com prendre’m que hagués dit que els meus amics són raros, però després vaig pensar que tampoc m’agradava que em digués que jo era normal.

Per què, què és millor, ser raro o ser normal? I què vol dir ser raro? I ser normal? Potser prefereixo no ser res, ser simplement jo, amb tots les rareses i les normalitats que tots tenim.

La cabaña de Turmo

2011-07-01T11:36:00.001+01:00

sóc una noia de mar

2011-06-27T10:30:00.004+01:00

Torno d’un cap de setmana de muntanya, de cims, d’esgarrapades, de butllofes rebentades, de sobres de pasta en pols, de galetes de xocolata, de cremades i marques de paleta, de cansament, de mal de cap i desmais, i de no aconseguir els 10.

Sí, l’objectiu eren 10 tres mil, i jo els 4 últims els vaig deixar per un altre dia, potser hauria pogut insistir, oblidar-me del dolor i el cansament, però com diuen, tant bo és insistir com saber-se retirar.

I jo em vaig saber retirar, sí, em queda l’amarg regust de no haver-ho aconseguit, però traient-me les botes, posant-me les sandàlies i veient els meus talons en carn viva, no puc evitar pensar que aquest 6 tres mil, sumats als altres dos que ja tenia, no estan gens malament per a una noia de mar.

Ara potser ja puc dir que sóc de Mar i Muntanya?

Tanquem portes

2011-06-07T08:49:00.006+01:00

Tanquem portes. S’ha acabat. És el final. És el principi. És una nova vida. És deixar enrere una vida tranquil·la, còmoda, amb alegries i algun enfado, amb nits de gelats i mojitos i nits de teles silencioses.

Tot té el seu final, i aquest és el nostre. Han estat uns any inoblidables que recordaré sempre amb molt de carinyo, i quan serem grans i ens retrobem recordarem totes les experiències, ens direm el que no ens vam atrevir a dir perquè ja no serà important, perquè ja no podrà fer mal, perquè ens farà riure. Riurem de les cortines vermelles, de la làmpada de tortures, de la rentadora i la sisi i pensaré que vaig ser feliç. Pensaré en les persones que en aquella època van passar per la meva vida, amb les que vaig compartir la meva vida i segueixen en la meva vida.. Pensaré que vaig aprendre, o intuir, què és la vida, que em van sortir arrugues i canes entre les nostres parets plenes de records tintats de lila i blanc. Que em vaig fer gran a força de finals forçats entre aquestes parets. I ara ha arribat el seu final. Recordaré amb molt de carinyo i, depenent de la vida que tindré d’ara endavant, potser també amb melancolia, aquestes anys viscuts.

Però com tots sabem res dura per sempre, i aquí s’acaba el nostre sempre. Aquí comença el meu ara. Encara em queden setmanes per pair-ho encara tinc temps per veure quin camí prendre, però aquest temps és ja el compte enrere d’un final anuncia’t des del principi, un final que em portarà a un nou principi ple incerteses i possibilitats. A “Desnuda i abierta de piernas” la Rebeca deia: Uno no debería empezar nunca nada, nunca se sabe dónde te puede llevar un principio. Jo canvio la frase: Un hauria de començar-ho tot, mai se sap a quin final et pot portar un principi.

El que realment importa és el camí fins arribar al final i, per a mi, aquest camí ha estat, en general, un plaer.

complots

2011-04-08T09:20:00.004+01:00

Hi ha un complot! Tots els aparelles electrònics estan en contra meva.

Arribo a casa i m’informen que el meu PCPersonal s’ha declarat en vaga, que diu que li presto l’atenció que necessita i que es sent ofès per la meva falta d’interès per ell. La realitat però és que està gelós de l’ordinador de la feina, amb el que amb passo hores i hores dia rere dia. Jo li he intentat explicar que no és el mateix, que l’important no és el temps que passi amb el PCFeina sinó la qualitat del temps. I l’intento explicar que si tinc temps d’oci i escullo un PC és a ell a qui escullo. Potser però està enfadat perquè el meu temps d’oci si puc evitar-ho no el passo amb ell... hauré de mirar com tranquil·litzar-lo... però el cert és que potser té raó d’estar gelós, no del PCFeina però sí del Sol, de la Primavera i de l’Aire Lliure... si és que ha de ser dur ser PC.

Arribo al pis i poso una rentadora, que després de dues setmanes sense mirar-la ja em tocava fer-li una mica de cas, sembla que no em guarda cap mena de ressentiment i veig de reüll mentre frego els plats que va donant voltes. El problema apareix quan me’n vaig a córrer i deixo de fer-li companyia. Torno al cap d’una estona i ja se m’ha rebel·lat. No em vol fer el centrifugat, intento calmar-la li trio de nou el programa i em quedo a fer-li una estona de companyia, però ella segueix tossuda, que no vol centrifugar i que no la faré canviar d’opinió... després de veure que no hi ha res a fer la deixo per impossible, me’n vaig a dormir i la castigo parant-la! Demà al matí ja parlarem seriosament... per sort al matí es comporta i m’acaba el centrifugat que no em va voler fer ahir... però tot això ha fet que no dormi bé.

No m’agrada anar a dormir enfadada... ni que sigui amb una màquina!

no sé què serà

2011-03-09T14:45:00.003+01:00

Sempre hi ha temps per a un post comenta una gran escriptora...

serà que jo no sóc cap gran escriptora...

serà que per a mi no és tracta que no tingui temps per escriure, (sempre hi ha temps per fer quatre ratlles en un full en blanc)...

serà que no sé ben bé què escriure...

serà que jo últimament no m’acabo de sentir ben bé res...

serà que em sembla que vaig deixant-me portar pel vent d’un costat a l’altre sense saber ben bé on vull anar...

serà que no tinc res a dir o que no vull dir allò que podria tenir a dir...

serà que no vull ser esclava de les meves paraules...

serà que no vull mostrar la meva debilitat...

serà que ja no sé on és casa meva...

serà que ja no sé quin és el meu lloc...

serà que em sento perduda i ni escriure fa que trobi el meu lloc

Seran moltes coses, però el cert és que porto mesos sense passar per aquest blog, el cert és que si no hagués rebut un mail avui potser tampoc hi hauria passat...

Podrien ser moltes coses però segurament simplement serà el temps....

ser únic

2010-12-22T15:37:00.001+01:00

Tots volem pensar que som especials. Ens agrada creure que som els primers que descobrim alguna cosa, que som els primers a qui ens porten a algun lloc, que som els primers amb els que es fa quelcom, i el cert és que quan arribes a certa edat ja no ets el primer en res. O encara que per a tu sigui el primer cop per altres no és la primera vegada. Ja han viscut aquella experiència amb algú altre, tu simplement estàs seguint un camí ja marcat i ni tan sols ho saps.

És inevitable que quan més coses vius menys coses et queden per viure per primera vegada, però tots volem creure que som especials, i que hi ha coses que es fan per primera vegada amb tu, i descobrir que no és així deixa un regust amarg, saps que no hi ha motiu per sentir-ho així, que l'important és l'ara i l'avui, però pensar que tot el que tu has viscut ja ho ha viscut algú altre, que tot el que tu has dit ja ho ha dit algú altre, no et fa sentir especial ni diferent, fa que la sensació que vas tenir en aquell moment, en què t'hi senties, perdi valor perquè et fa sentir com un número més en una llista no acabada.

En definitiva, pensar que ets com qualsevol altre fa que et sentis com qualsevol, i a tots ens agrada sentir-nos especials.

neteja

2010-12-16T13:48:00.011+01:00

Avui he fet neteja. Neteja de la bústia de correu, i he redescobert mails de fa anys:

He redescobert llargues converses amb un amic que ja gairebé no recordava.
Algunes cartes de socors que vaig contestar esperant poder donar el cònsol que necessitaven.
He trobat originals invitacions a sopar de persones que mai he acabat de conèixer.
Una declaració d’amor en tota regla, entre altres mails còmplices, d’una persona que em va estima més del que em pensava, a qui li dec gran part del que ara sóc, i que no va poder suportar deixar d’estimar-me tant com declarava en el seu mail.
He trobat el mail d’algú que tenia ganes de conèixer-me però que no s’atrevia.
Mails que anunciaven un futur que no va arribar mai.
Notes on és reconeixen els errors del passat però on no es demanen disculpes i s’acusa el destí del que ell no es va atrevir a fer.
Mails educats on el contingut real del mail es troba entre les línies, mails que diuen molt sense dir res.
Propostes de cites a cegues en què dos desconeguts es parlen amb la complicitat de qui no té res a perdre i molt a guanyar.

En definitiva, fer neteja de la bústia a significat fer un repàs de la meva vida (des de l’aparició de l’e-mail) i de les persones que hi han passat, ja sigui simplement passat de llarg, de puntetes i sense fer soroll, com amb pas més ferm i deixant petjada, però sobretot m’alegra veure que hi ha moltes persones que no han passat. Persones que segueixen enviant-me mails, notes, mirades, bromes, complicitat, detalls, persones que segueixen a l’altre costat de la pantalla i en la meva vida.

Us deixo amb la invitació a un sopar al que mai vaig anar:

Benvolguda pòtula que jaus en mon record,

Quin goig saber que llegui aquestes línies, que són presents els moments viscuts i que maleïu el dia que descurosament em vàreu donar la vostra adreça.

Potser que no hàgiu perdu la raó bonica, que seguiu robant cors allí a la vostra contrada i que engrunes de temps no tingue per perdre, però res hi perd l'home de cor en voler veure reeixida una emoció.

Sàpigues doncs, en essència per si us heu perdur, que us conviden a Barcelona, sigui a sopar o a xerrar tot recordant l'emprempta dels anys passats.

Per altre banda, per bé que amb pesar, entendrñe que no sentiu predilecció en atençar-vos al record.... feu-ho doncs per passar una estona d'allò més plaent.

M'acompanyen fidelment mon cosí i un amic amb els qui batallar és feina agraïda i de ben segur tot un regal per a vos.

Bo que aproveu vèncer tota ressistència i el vostre ànim sigui còmplice al meu, su us resulta feixuc un encontre de tal magnitud, la vostra dolcessa no comptarà indefensió, seré jo mateix qui em prengui un cafè amb vos, catalana dema de dolç cor

Amb sincera estima i provat afecte,

El carallot reial

It's Xmas time

2010-12-14T17:53:00.007+01:00

Divendres tinc dinar de Nadal d’empresa, dissabte sopar de Nadal amb amics, diumenge berenar de Nadal amb amigues, dijous sopar de Nadal amb la família Catarsi, i així podria continuar fins molt més enllà del que coneixem com a festes nadalenques, tinc la sensació que aquest Nadal s’allargarà fins el febrer. Amb la urticària que em provoquen aquestes festes em temo que acabaré amb un empatx de torrons, amics invisibles, arbres de nadal, pares noël pujant per balcons i sobretot amb alguna (o més d’una) intoxicació etílica per fer més fàcils aquestes festes que et recorden tots els que no hi són.

Sé que en el fons Nadal és només l’excusa per veure a moltes d’aquelles persones que estimes però no sempre veus, sé que això és el que es diu, però segurament per això no m’acaba d’agradar. No entenc que necessitis excuses per veure a les persones que t’estimes, per quedar amb algú amb qui et ve de gust quedar. No entenc per què tot s’ha de fer per Nadal. Per això em sembla que el millor sopar de Nadal serà aquell que celebrarem al febrer o a l’abril, perquè si el Nadal és una excusa per quedar amb les persones que t’estimes o aprecies, vull que sempre sigui Nadal. Vull tenir sempre una excusa per quedar amb totes i cada una de les persones que formen part de la meva vida. Però no vull que hagi de ser perquè un calendari diu que toca.

No m’agrada el Nadal, no és la millor època de l’any, fa fred i fa mandra sortir de casa i tothom va de botiga en botiga i tot està ple de gent i has de fer més coses de les que potser et vindria de gust fer i has de quedar amb més gent només perquè és Nadal i potser just el dia 25 no et ve de gust anar a dinar i potser poden haver-hi molts altres contres, però com que és Nadal s’ha de fer.

Sé que el meu problema és la sensació de fer les coses per obligació en comptes de per voluntat, però no puc evitar tenir dubtes sobre si per Nadal faig les coses o quedo amb la gent perquè vull o perquè toca. Sé que és cosa meva i que per a la majoria Nadal és una època feliç en què es fa el que es vol però jo, com moltes altres coses, no ho acabo de tenir clar.

no tinc temps per pensar que no tinc temps...

2010-11-23T12:08:00.001+01:00

tardor

2010-11-23T12:00:00.005+01:00

La tardor a tintat les fulles dels arbres de colors, la tardor ha fet que després de l’esbojarrat estiu tot torni a recuperar el seu ritme. Les rutines van agafant la forma del dia a dia i ja puc saber (més o menys) quines nits passo a quina casa.

Mica en mica em vaig preparant pel fred hivernal que està a punt d’arribar. Però em sembla que per més que em prepari seguiré sense voler sortir de sota la protecció dels llençols i la teva calor.

Potser si a fora m’esperés un món millor tot seria més fàcil.

tinc raó

2010-10-15T11:39:00.002+01:00

A tothom li agrada tenir raó i jo no sóc una excepció, m’encanta tenir raó i poder fer-me la llesta (tot i que no vol dir que ho sigui). Mirar amb aquella cara de “ja t’ho deia...” però a vegades també em sap greu tenir raó, a vegades preferiria equivocar-me i no haver de veure com em miren amb la cara de “sí, ho sé, ja m’ho havies dit...”. En alguns casos tinc raó per sort i en altres per desgràcia.

Potser per això m’encanta discutir i tenir raó (o no) en coses sense importància, com per exemple sí són blaves les teves pupiles o ho són les meves. O si vaig cap a pl. Espanya en comptes de pl. de Glòries. O si allò és el Colisseu gran o el petit. O si endívies és endívies. O si era Pierce Brosnan l’actor de “L’espantaocells i la Sra. King”. O si l’aurora i l’alba són el mateix.. En totes aquestes discussions sóc incapaç de no deixar anar un: “què t’hi jugues!” perquè sé que encara que perdi l’aposta hi puc sortir guanyant.

Últimament però guanyo les apostes i tinc raó en coses que importen. I guanyo un sopar en mig de nosaltres entre riures i punyalades inofensives en compte de tristeses i recolzaments. Guanyo unes nits d’hotel en una gran ciutat, guanyo un massatge i en perdo un altre, guanyo al saber que fins i tot quan perdo un streaptease, també guanyo. Perquè en el fons les coses que em jugo també són per a mi, tant si perdo com si guanyo l’aposta, guanyo. Perquè a vegades perdre també significa guanyar.

Si et va bé

2010-10-08T09:17:00.003+01:00

Avui veig tant plens els braços
i tant buides les mans;
ara sento per allà on passo
com creix el desengany.
Ja el neguit es a les cases,
l'amor es un combat;
ja la gent no gosa creure,
però vol seguir esperant.
Si et va be,tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be,seguirem caminant
tots dos junts,sempre endavant.
N'hi ha que viuen la tempesta,
no dormen mai en pau;
n'hi ha que de vegades s'aixequen
buscant la llibertat.
Pels carrers i per les vies,
als camps i a les ciutats,
pel teu cor i per la vida,
la roda anirà girant.
Si et va be tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be seguirem junts lluitant
tots dos sempre canviant.
S'han vessat ja les paraules,
els extrems es van tocant;
ara ja no hi ha distancies,
avui tots som iguals.
No escoltis els que et diguin
que tot es negre o blanc,
fes cas dels que t'expliquin
que tot pot ser veritat.
No hi ha ningú que em sàpiga dir
quin es el millor camí,
no hi ha ningú que estigui segur.
Nomes tu pots decidir
si vols seguir amb mi.
Si et va be tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be seguirem endavant
tots dos,sempre canviant
Si et va be tu i jo sense enganys,
si et va be,no te'n vagis mai,
si et va be seguirem caminant,
tots dos junts,sempre canviant.

L'estiu es pon

2010-09-07T16:55:00.003+01:00

Torna el setembre, torna el setembre i m’adono que aquest agost ha estat millor del que em pensava, que tot i que no ha sigut el meu millor agost ni he fet el meu millor viatge. Ha estat un bon estiu, i ho sé perquè durant el mes d’agost no he tingut la necessitat de sortir corrents, perquè he gaudit amb les cerveses a les terrassetes, les postes de sol, i els llibres que s’han quedat pendents de llegir.

Però ara, de nou al setembre, de nou a l’estrès del dia a dia rutinari i de nou amb problemes que no puc solucionar torno a necessitar sortir a córrer i deixar els mals de cap enrere.

Necessito no voler entendre perquè la vida a vegades és més cruel del que algunes persones es mereixen. Necessito no voler entendre perquè algú a qui estimo per haver estat al meu costat quan ho he necessitat, per haver conduit quan jo no podia fer-ho i per totes les paraules que no ens hem dit, passa per moments difícils que, tot i que sé que passaran, no hauria de viure. Però no aconsegueixo no voler-ho entendre i sóc incapaç d’entendre-ho.

I surto a córrer veient com l’estiu es pon però convençuda que el sol tornarà a sortir. I esperant que com tantes vegades, aquesta vegada tampoc m’equivoqui.

no vull

2010-08-05T13:17:00.003+01:00

No vull guanyar cap guerra

No vull ser cap heroi

No vull fer cap promesa

No vull entendre el món

incontinència verbal

2010-07-25T12:39:00.000+01:00

A vegades pateixo incontinència verbal i això fa que en ocasions digui coses que realment no penso, coses sense pensar, coses que penso però que a vegades no és el moment de dir, i coses que sé que no cal dir.

Fa uns dies vaig dir a algú que l’estimo, jo en aquestes coses sóc més de demostrar-ho que de dir-ho, però en aquell moment i a causa de la meva incontinència verbal ho vaig deixar anar. Aquest fet em va fer pensar que feia molt de temps que no incorporava a algú a la llista de persones que estimo. No són moltes les persones a les que he dit que estimo, per això no em va costar fer el recompte, i em va alegrar comprovar que segueixo estimant a totes i cada una de les persones a qui alguna vegada he dit “T’estimo”.

Evidentment no les estimo a tots de la mateixa manera i la meva manera d’estimar-les també a canviat a conseqüència de les voltes que dóna la vida, però, tot i així, segueixo desitjant que siguin felices i per a mi això és el més important d’estimar a algú. Voler la seva felicitat, i, depenent dels casos, que la seva felicitat estigui lligada a la teva.

Estic convençuda que aquesta vegada tampoc m’he equivocat, que serà algú a qui sempre desitjaré el millor, perquè, mirant enrere, em dóna la sensació que una vegada estimo a algú jo no deixo de fer-ho.

fins a l'infinit

2010-07-09T07:45:00.001+01:00

-I ara, on vols anar?

-A l'infinit i més enllà

-I com s'hi va?

-Tot recte

Nua al sol

2010-07-05T12:37:00.001+01:00

Just fa una setmana que he aterrat del meu últim viatge, un viatge rodó en el que fins i tots els problemes van ser convertits en oportunitats, recordant-me que les coses sempre passen per alguna cosa, i que si et perds és perquè has de trobar un nou lloc. M’ha agradat poder anar a la dreta o a l’esquerra, poder girar aquí o allà, estar despullada prenent sol mentre el món segueix rodant per a tothom menys per a mi. Per fi vaig aconseguir parar el món i baixar-ne!

Per desgràcia, he hagut de tornar a pujar al món i ara encara estic intentant seguir el ritme, segurament amb uns dies el tornaré a agafar però aquesta sensació d’anar a destemps que encara m’acompanya sembla que anirà per llarg. I més veient que tot i que el món va deixar de girar per a mi, no ho va fer per moltes persones que m’envolten.

Que torni a parar el món, que baixo!

Infidels

2010-06-01T16:20:00.000+01:00

El personal de Renfe de nou està de vaga, decideix que vol reclamar una sèrie de coses i per aconseguir-ho fa vaga. No sé què reclamen, ni a qui, per això no sé si estic a favor o en contra de les seves revindicacions. Però estic convençuda que fent vaga no es molesta a la gent que s’hauria de molestar per aconseguir el seus objectius. Es molesta als que agafem el tren cada dia, o si més no sovint, per anar o tornar de la feina o dels estudis.

L’última vaga que van fer em va agafar per sorpresa, i sense esperar-m’ho, em vaig trobar a l’andana de sants amb una multitud de gent. Entre tanta gent esperant hi havia un home amb qui em vaig fixar, segurament era uns anys més gran que jo, tot i que amb la roba de feina (americana i corbata) m’és difícil precisar les edats. Els nostres ulls es van creuar i evitar com tantes vegades passa quan vas en transport públic. Però Renfe, i les reduïdes dimensions del tren per a transportar tanta gent, van fer que al pujar al tren ens trobéssim un davant de l’altre i sense lloc per a l’espai vital de cadascú. Davant la incomoditat que suposa estar tocant-se amb un desconegut, vam intercanviar un parell de mirades de disculpa i de comprensió, i d’aquí, al cap d’algunes parades i amb alguns viatgers més, algunes frases típiques comentant irònicament els avantatges d’aquest transport públic.

Finalment, el tren es va buidar i els dos vam poder seure, un davant de l’altre igual però aquest cop amb més espai entre nosaltres. Vam seguir comentant del tema que teníem en comú, en una d’aquelles converses banals que a vegades no saps com acabar. En un moment de silenci, els meus ulls es van desplaçar cap a les seves mans, i vaig veure que duia un anell de casat, o si més no ho semblava. Ell va adonar-se de la direcció dels meus ulls i es va tapar la mà esquerra amb la mà dreta. Va ser un gest natural, i potser sense segones intencions, però en aquell moment em va venir al cap que el 70% de la nostra comunicació no és verbal. Té més a veure amb els nostres gestos que amb les nostres paraules.

Potser aquell desconegut m’estava dient alguna cosa?

Alumbra mi vida

2010-05-25T19:52:00.000+01:00

regals que no tenen preu

2010-05-19T10:02:00.003+01:00

Altre cop maig, altre cop mes d’aniversaris, de picnics, de sopars, de sortir a córrer, de dinars amb vistes al mar i de platja. Altre cop un mes de maig amb sol i pluja. Un mes de maig que sempre ha estat relacionat amb els regals regalats i els regals oblidats.

M’agraden els regals. M’agrada que algú em regali alguna cosa perquè ha pensat en mi, perquè aquella cosa portava el meu nom i me l’ha comprat, encara que sigui un petit detall. O perquè a pensat que la podré fer servir i la podré compartir amb qui me la regala. O perquè em serà útil. O per qualsevol motiu, m’agraden els regals que parlen de mi.

Però, sobretot, m’agraden els regals que no són coses, que no es poden comprar, regals que no sempre es poden tocar. I aquest any he tingut molts d’aquests regals. Per fi, després de molt de temps m’ha tornat a venir de gust abraçar a algú a qui no em venia de gust abraçar. M’he dedicat a la cuina i els qui han provat els meus experiments m’han regalat un “mmmmm que bo!”. M’han regalat un dinar de cada any en què cada any es parlava del que aquest any no s’ha parlat. M’han regalat un suc de taronja fet entre volta i volta de llençols mentre jo em treia les lleganyes... i m’han regalat molts altres moments, molts records que no tenen preu. Gràcies.

el destí

2010-05-07T12:33:00.002+01:00

Sens dubte el destí està molt avorrit.

petits plaers

2010-05-04T08:10:00.001+01:00

M’agraden els detalls, les petites coses del dia a dia que fan que se’m dibuixi un mig somriure involuntari. M’agrada quan, caminant pel carrer, et creues amb algú sense acabar de coordinar els vostres camins i, durant uns segons, sembla que ballis amb aquella persona al ritme d’una música que ningú sent, i que després el somriure cordial es converteix en un somriure de complicitat per voler seguir els dos el mateix camí i acaba amb un cordial adéu entre riures una vegada us aclariu.

M’agraden els cafès amb espuma compartits amb algú a qui no li agrada l’espuma dels cafès. M’agrada la complicitat que es desprèn quan amb la cullereta robo aquella espuma fent un favor i donant-me un gust. Per a mi, és un d’aquells petits plaers de la vida. M’agraden aquells petons amb gust de cafè amb llet del matí. M’agrada buscar i trobar les pessigolles d’algú entre els llençols quan els ulls encara no estan oberts. M’agraden els esmorzars de dissabte amb el diari i la calma que es desprèn d’un dia sense presses. M’agraden també els esmorzars compartits en hotels o bars, lluny o a prop de casa, en els quals la conversa no és necessària. M’agrada poder estar amb algú sense sentir la necessitat d’haver de parlar. M’agrada arribar al pis i veure que hi ha algú que té coses a explicar-me, però també m’agrada arribar i que sigui un dia per a no dir res. M’agrada arribar a casa i fer una abraçada a les persones que estimo però saber que si no ho faig no passa res, saben que les estimo igual.

En definitiva, m’agraden els petits detalls, els petits moments que fan que la vida sigui més vida. Moments que poden ser quotidians i normals però que per a mi són especials.

my baby just cares for me

2010-04-30T08:22:00.002+01:00

Associo algunes cançons a moments viscuts amb persones concretes. Acostumen a ser cançons no massa conegudes per a mi fins el moment que les comparteixo, a partir de llavors, s’estableix un nexe entre les seves melodies i els meus records, i cada cop que la meva nefasta oïda identifica les notes de la melodia, el cervell rememora aquells moments viscuts. Per exemple: les notes de “Sweet Caroline” m’evoquen a l’olor de suc de taronja i la tranquil·litat del primer dissabte al matí a casa seva. “Always” als viatges d’estiu amb les finestres baixades i el vent despentinant-me els cabells mentre destrossem la cançó intentant cantar-la, “Lo noto” a un concert al palau St. Jordi després d’un dia d’improvisacions, “20 de abril” a una festa major amb un final no del tot feliç. I així podria trobar moltes altres cançons.

Però hi ha una cançó que sempre m’havia recordat a algú en concret, és una cançó tranquil·la que associo a un trajecte per una carretera de corbes anant cap a Masnou una nit d’estiu de ja fa molts anys. És una cançó que no acostumo a escoltar, tot i que m’agrada. I em va resultar curiós que, després de molt de temps sense escoltar-la, la vaig tornar a sentir mentre visitava un altre continent, estava en un altre món i amb algú diferent a les altres vegades que l’havia escoltat i, evidentment, vaig tornar a pensar en aquella primera persona a qui em recordava la cançó, i em va alegrar descobrir que, des de la distància del temps i l’espai, els records a vegades són més bonics que la realitat.

persones

2010-04-13T09:22:00.002+01:00

Hi ha persones que em cansen.

dolces propostes

2010-04-09T07:42:00.002+01:00

Ha passat la setmana santa i amb ella els quatre dies de vacances. Les rutines diàries tornen a ser un fet, i jo, desprès de dinars en família, cerveses amb amics i passejades pel Montseny veig com s’acosta una altra primavera, com el temps inevitablement se’ns escapa i es gaudeix entre els moments que vivim.

En un d’aquests moments tranquils amb gust a patates d’olot, pollastre a la cassola i pastís de crema (perquè no s’ha d’oblidar mai que les coses importants passen entre menjars), de cop, algú a qui estimo de manera incondicional, tot i ser, segurament, la persona que més cops m’ha fet plorar. Algú a qui m’estimo per formar part de la meva vida des d’abans de néixer, em fa una proposta, em demana que formi part d’una idea que, a priori, em sembla d’escabellada, massa complicada i poc viable. Però tot i així, des de que m’ho va proposar hi he pensat més del que m’hauria imaginat, de poc viable ha passat a ser una possibilitat, una oportunitat per un canvi diferent al que m’havia imaginat. Un repte que potser es quedarà en no res però de moment dóna voltes al meu cap.

La seva proposta està plena de dolçor i té molts contres, però veure’l il·lusionat, motivat i amb ganes fa que jo també m’ho plantegi realment. Per ara no hi ha pressa, no s’ha de donar cap resposta però se’n pot anar parlant, i la idea d’un projecte comú, en el fons, em sembla que m’agrada. Hi hauré de pensar (encara que no m’agradi pensar).

imperfeccions

2010-04-05T15:52:00.000+01:00

La meva vida és imperfecta, ja fa temps que ho sé i m’he acostumat a totes les meves imperfeccions i fins i tot els hi he agafat carinyo. Però el fet que la meva vida sigui imperfecta fa que jo també ho sigui.

Sóc una persona imperfecta, només cal mirar al meu voltant per adonar-se’n. Les parets de la meva habitació pintades de lila no tenen cap línia recta i el sostre pintat de blanc té taques liles per tot arreu. Un dia, algú em va dir que podria pintar les taques liles del sostre altre cop de blanc i així no es veurien, jo no m’ho havia ni plantejat, però al fer-ho em vaig adonar que no m’agradava la idea. M’agraden les taques liles del sostre blanc. M’agrada que la cortina no arribi a tapar del tot la finestra perquè no vaig poder fer els forats per penjar la barra on volia. M’agrada que aquell quadre, que tant em va costar trobar per decorar la meva habitació, estigui tort.

En definitiva, m’agraden totes les imperfeccions de la meva habitació perquè per a mi tenen un sentit. Tots aquests defectes són part de mi, són una mica jo mateixa. Perquè sóc imperfecta i m’agrada ser-ho, encara que hi ha dies que m’agradaria que la meva vida fos més perfecta sé que la perfecció m’avorriria i buscaria la manera de tornar a les imperfeccions.

Tàctica y estrategia

2010-03-21T12:52:00.001+01:00

Mi táctica es mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es hablarte
y escucharte
construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites.

Mario Benedetti.

Un record

2010-03-11T09:32:00.001+01:00

penjadors i pissarres

2010-03-05T20:17:00.005+01:00

Durant un temps vaig compartir moments de la meva vida amb algú que sabia que mai acabaria d’encaixar-hi, vam compartir nits i dies, moments divertits i alguns no tant, i un dia, al tancar la porta vaig saber que era el final, que tot i que cap dels dos hagués dit res diferent a les altres vegades que ens havíem separat després de nits de companyia mútua, aquell era el final. No calia dir res, ambdós sabíem que les coses canvien i que hi ha coses que passen, i després d’un temps havia passat.

És curiosa la manera com, intuïtivament, saps que no hi hauran més missatges, no més trucades, no més escapades a mitjanit. Ningú ha dit el contrari, ningú ha pronunciat una paraula diferent, però el sentiment hi és, el sentiment et diu que ja està. Sense perquès, sense motius, sense explicacions, sense retrets, simplement ho saps.

Haig de reconèixer, però, que tot i que mai va arribar entrar del tot en la meva vida, va deixar marques per tot el mobiliari. Com fan els estudiants amb les taules de classe, va escriure el seu nom en objectes i llocs de la meva vida. I avui he redescobert el seu nom en un penjador, i no he pogut evitar somriure al recordar aquell moment.

“Aquesta perxa és meva, i només meva” em va dir ell mentre ho escrivia, i jo mirant-me’l amb indiferència simplement vaig dir: “tu digues el que vulguis que jo faré el que em sembli”.

Avui he vist clar que tenia raó, aquella perxa ara és seva, al escriure-hi el seu nom se la va apropiar. És la seva perxa que de moment habita entre les meves, potser algun dia li tornaré, però per ara la guardaré i utilitzaré amb el carinyo que es mereix. M’ha agradat tornar a recordar aquell moment.

morfologia

2010-03-03T09:28:00.003+01:00

Em van avaluar, em van analitzar, em van mesurar i el resultat va ser que:

Em dominen els sentiments, que em falta energia, que hauria de ser menys mandrosa i fer més exercici físic i que la meva intel·ligència lògica em permetria desenvolupar feines específiques molt correctament, que per tant en aquest sentit em proposen estudiar quelcom com disseny gràfic o restauració o alguna cosa semblant. Per altre banda, els meus pòmuls indiquen que sóc un ésser extremadament social i per això se m’haurien de donar bé tasques en les quals em pugui relacionar amb altra gent tals com infermera, voluntària social o professora. El meu nas indica que permeto entrar a tothom a la meva vida i que emocionalment sóc generosa, però que això em pot portar problemes i per tant cal que em protegeixi emocionalment perquè si no em faran molt mal.

En resum això és el que unes persones que no em coneixen de res van deduir només de veure’m una vegada. Ho vaig trobar interessant.

Y tal vez no tengamos más noches

2010-02-18T09:30:00.000+01:00

(Les mil i) Una nit

2010-02-15T09:00:00.003+01:00

Acabo d’aterrar, aquest cop ha estat un aterratge suau, sense cops ni caigudes, sense frenades brusques. L’avió procedent del Caire va fer un aterratge tan net que acostumada als cops dels meus vols em va sorprendre.

El jet lag encara present em deixa un somriure tonto al pensar en un viatge tan màgic a un temps indeterminat a un món totalment diferent, un viatge de pel·lícula que em recorda per què m’agrada tant viatjar, perquè viatjant, en certa manera, deixo de ser jo i em converteixo en un jo al quadrat. Redescobreixo la part de mi en estat més pur i em trobo còmode en mig de la desorientació i seguint un mapa sense noms.

Ha estat un dels viatges més intensos que he viscut, i ara ja de tornada segueixo tenint aquell dolç regust de pastís de noces, sucs de mango, fonts de xocolata, té amb menta i mojitos amb vistes al Nil. Durant aquests dies he tornat a recordar que la vida és per viure-la, que t’has de deixar portar i que no sempre cal pensar. A vegades és millor gaudir del moment, de la companyia, del caos d’una ciutat caòtica, deixar-se guia per un entramat de carrers sense sortida, convertir-se en el sant Valentí d’un desconegut i, en definitiva, gaudir de l’avui i l’ara.

Aquest viatge ha estat un gran regal, un parèntesis per recordar-me que gairebé tot és possible i que les millors aventures només et passen si et deixes liar. I a mi m’agrada deixar-me liar.

L'home dels guants blancs

2010-02-09T14:35:00.002+01:00

Portava uns guants blancs de cotó i no vaig poder evitar fixar-m’hi, no sé del cert el motiu pel qual els duia, però crec que no hi ha gaires alternatives, no són guants per abrigar, i dins el càlid i viciat aire del bar tampoc serien necessaris. Per això crec saber de sobres el motiu pel que portava aquells guants.

I tot i pensar que el temps fa que les ferides cicatritzin em vaig adonar que algunes ferides no acaben de cicatritzar mai i que al més mínim contacte tornen a obrir-se i tornes a sentir una punxada d’un dolor que ja creies superat. Però en el fons, i eixugant aquella llàgrima que et negues a deixar caure, m’alegro de seguir sentint aquesta punxada de dolor, m’alegra que no em sigui indiferent, m’alegra adonar-me que mai ho podré superar, perquè no vull ser capaç de fer-ho. Perquè no tinc perquè fer-ho, perquè sé que igualment puc viure i ser feliç (a moments) sense haver de superar-ho.

Perquè si en fos capaç voldria dir que no va ser important. Voldria dir que no va significar tot el que crec que ha significat. I encara que a vegades faci mal, prefereixo aquest dolor a no sentir res.

bromes del destí

2010-02-08T15:12:00.004+01:00

Fa temps em vaig veure obligada a prendre un decisió que no volia, i ho vaig fer perquè sabia que si no podia tenir allò que volia no em volia conformar amb menys.

Fa temps vaig aprendre que si et conformes una vegada ho seguiràs fent i acabaràs conformant-te amb menys del que vols i et mereixes. I per tot això ja hi he passat i no estic disposada a tornar-hi. Per això vaig decidir que no buscaria més excuses ni més justificacions per acceptar coses que no m’agraden. Per tant abans de conformar-me amb les sobres vaig decidir quedar-me sense res.

Fa temps vaig demanar no saber res més d’aquella persona, no veure-la més, i vaig decidir que no esperaria res més. Però la meva decisió no va ser respectada, ni per aquella persona ni pel món. Ahir, de nou, el seu nom i cognom van tornar aparèixer a la meva vida, segueixo rebent missatges que no he demanat, segueixo sentint noms que no vull escoltar i tot i no voler-ho no puc evitar-ho.

No sé si el nom i cognom que ara sento més sovint del que voldria són els mateixos als que un dia vaig demanar tranquil·litat, i tampoc sé si ho vull saber, però si no fos perquè crec que està ocupat en coses més interessants que en la meva vida, pensaria que és una broma macabra del destí.

volar i aterrar

2010-02-02T10:58:00.003+01:00

M’han fet volar.

Aquest cap de setmana tinc la sensació que m’he perdut moltes coses, que m’han donat un cop i m’han fet saltar pels aires, i que quan he aterrat de nou ja no sabia on era.

Generalment m’agrada no saber on sóc. No em preocupa perdre’m perquè sé que és l’única manera de trobar-me. Però a vegades tinc la sensació que sempre perdo, que sempre sóc jo la que surt volant pels aires.

Ja m’està bé la sensació de volar però el problema és que encara estic aprenent a aterrar. I a vegades la caiguda fa mal.

entre boires

2010-01-28T14:38:00.002+01:00

Tinc dubtes, tinc molts dubtes, i estic esperant un dia suficientment clar que em permeti aclarir els meus dubtes, però per més sol que faci el dia segueix emboirat.

Com sempre, el millor és deixar passar el temps i esperar que aparegui un dia clar que em tregui de dubtes.

Mentrestant gaudiré de la boira i de les sorpreses que s’amaguen rere la boira i difuminen el futur.

te echaré de menos, los piratas

2010-01-19T08:45:00.000+01:00

Oblidar

2010-01-12T12:06:00.006+01:00

Ahir em van preguntar: Com puc oblidar-me de tu?

No vaig respondre perquè no tinc la resposta i perquè és una pregunta a la qual no vull respondre. Mai he volgut oblidar-me de ningú, però tot i no voler-ho crec que hi ha persones de les que m’he oblidat tot i que potser elles encara em recorden, igual com jo recordo a persones que segurament m’han oblidat.

Suposo que oblidar algú no és una qüestió de voluntat, és una qüestió del pas del temps, de la poca importància que per a tu va tenir aquella persona en la teva vida o de que per diferents motius la teva ment n’ha bloquejat el seu record.

No m’agrada pensar que m’he oblidat de ningú, m’agrada pensar que tothom amb qui en algun moment m’he creuat forma part del meu passat. Que tots i totes m’han aportat quelcom, positiu o negatiu, que la meva vida no seria com és ara sense aquella trobada casual, sense aquell petit xoc, sense trobar-me en aquell tren, sense que ell l’hagués conegut a ella. No, la meva vida no seria igual i m’agrada pensar que no seria millor del que ara és. No vull oblidar-me de la gent que s’ha creuat en el meu camí, encara que segur que ho he fet.

No vull oblidar-me conscientment de ningú. Per això em sembla molt trist que algú es vulgui oblidar de mi.

2010

2010-01-08T13:30:00.004+01:00

És impossible no adonar-se, ni notar-ho, el 2010 ja ha arribat, tant lluny que em semblava i d’aquí uns mesos em tocarà renovar el carnet de conduir!

Només començar, el 2010 ja se’m planteja com un any de canvis, de mudances, de noves perspectives i de nous països per visitar.

Si l’any passat va ser l’any en que, per a mi, les coses van tornar al seu lloc, l’any de l’estabilitat i la calma que necessitava després d’anys de tempestes. Aquest 2010 ja comença amb moviment, amb canvis conscients i alguns que espero que no es produeixin. Un nou entorn ens espera, però espero seguir sempre envoltada de les persones que sempre són, han estat i estaran al meu costat. D’aquelles que cada cop hi són més. I de les que hi van ser i mai desapareixeran per més que ja no hi siguin.

Estic convençuda, al igual que tu, que el 2009 va ser el meu any, l’any en el que vaig tornar a ser jo, però també sé que si vull, el 2010 també serà el meu any.
Serà el teu any.

If U need me, call me

2009-12-16T10:11:00.003+01:00

No m'agrada que les persones que m'importen em necessitin, m'agrada que em vulgui. Però també m'agrada que sàpiguen que si em necessiten poden comptar amb mi.

La Plaça del Rei

2009-11-27T10:07:00.004+01:00

INA: Has estat mai a la Plaça del Rei?
Al: Sí. Petita, neta i brillant.
(Blau Turquesa, Marina Martori)

M’agrada la Plaça del Rei, m’agrada per moltes coses però sobretot pels records que tinc lligats a aquesta plaça que una tarda de juliol, de ja fa molts anys, vaig descobrir de la mà d’algú molt especial. Hi he tornat molt de tant en tant.

Alguna nit d’estiu m’he deixat enduu per la música que hi sonava i he ballat com mai ho havia fet amb algú que, per més lligat a mi que estigui, ja no forma part de la meva vida.

Hi vaig tornar ara farà uns mesos, passejant per ciutat vella, i deixant-nos portar pel moment vam acabar a la plaça del rei, i d’allà sense saber com ens vam trobar al carrer dels petons, un carrer que ni tan sols sabia que existia.

Recordo moltes coses d’aquella tarda que es va convertir en nit i després en matí. Però sobretot recordo les nous de macadàmia, la Boqueria i perduts per les parades de peix ja tancades aquella frase sortida d’enlloc: “que bonito es el amor!” i la meva veu responent sense pensar “más que nunca en primavera...y mañana sale el sol y ya estamos en agosto”.

Doncs d’aquí res ja estarem a desembre.

arriscar-se

2009-11-23T14:38:00.001+01:00

m'agraden els problemes

2009-11-17T10:21:00.001+01:00

A vegades faig coses que no hauria de fer. A vegades m’embolico i embolico a altres, i tot i saber que no està bé no puc evitar un somriure cada cop que hi penso. No puc evitar que mentre em dic a mi mateixa “ Com la lies, tia!” vulgui tornar a embolicar-ho tot.

Sé que no és el que hauria de fer però és el que vull fer. Sóc conscient que a la llarga em pot portar més problemes que avantatges, però qui seria jo sense els meus problemes?

temps

2009-11-06T09:51:00.000+01:00

I el pas del temps fa que els records no facin tant de mal.

no esperis res de mi

2009-10-27T12:32:00.002+01:00

Intento ser sempre sincera, dir el que penso, a vegades sense pensar-ho gaire i ofenent alguna persona i d’altres pensant com dir el que realment vull dir sense fer més mal del necessari. Em sembla que és bàsic que algunes persones sàpiguen que no poden esperar res de mi, que no sóc ningú en la seva vida i mai ho seré, m’agrada deixar les coses clares perquè després no hi hagin confusions.

M’agrada ser clara, i m’agrada que la gent sigui clara amb mi.

Per això no sóc capaç d’entendre per què hi ha persones que et diuen que sempre hi seran, que podràs comptar amb elles i després, en el moment de la veritat, a l’altre costat de la línia ningú respon. Ningú torna aquella trucada que per a tu és important.

Suposo que sóc ingènua, com que quan dic alguna cosa és perquè ho vull dir, perquè ho sento així, em responsabilitzo de les meves paraules i n’assumeixo les seves conseqüències, penso que tothom ha de ser igual, però el cert és que no tothom diu el que vol dir. I que moltes vegades les paraules, simplement, se les enduu el vent.

Però segueixo sense entendre-ho, si dius que faràs una cosa fes-ho, si no, no cal dir res. No hauria de ser tant complicat, oi?

And I'm not gonna take it back

And I'm not gonna say I don't mean that

nothing really matters

2009-10-15T09:24:00.005+01:00

Em vaig fixar amb ella per la manera com es mocava, no ho feia com quan estàs constipat i et cau el moquet, era molt més discret, més seré i sobretot amb una necessitat de no cridar l’atenció. Això mateix va ser el que va fer que em fixes amb ella. Duia unes grans ulleres de sol negres però des del meu lloc vaig poder veure que una llàgrima rodolava per la seva galta, ella es va afanyar a eixugar-la amb el mocador. Al veure-la no vaig poder evitar sentir-me identificada amb ella. Ja fa algun temps era jo qui no podia evitar plorar en qualsevol moment, en qualsevol lloc, i em vaig acostumar a no sortir de casa sense les grans ulleres negres, que per sort estan de moda.

Ara en canvi, en sóc incapaç. Per més trista i a vegades furiosa que em senti les llàgrimes no cauen. I a vegades penso que m’aniria molt bé plorar, vull dir plorar de veritat, amb sentiment, fins acabar amb mal de cap i tan cansat que no pots fer res més que posar-te a dormir. Però no puc, per més que vulgui com a molt em cau una llagrimeta en algun moment puntual.

De fet, d’aquí poc farà dos anys que no ploro, dos anys des que he aprés o m’he obligat, encara no ho tinc gaire clar, a relativitzar la meva vida, a buscar el punt còmic a totes les situacions tràgiques, a riure'm de les meves desgràcies no tant desgràcies, a creure que res és important i que en el fons “nothing really matters”. No sé si és bo o no, ni tan sols sé del cert si és la millor manera d’enfocar la vida, però fins ara m’ha servit.

Espero que la dona del bus també trobi la seva manera de tirar endavant i seguir amb la seva vida, sense prendre-se-la gaire seriosament, perquè no hem d’oblidar que a la vida hi ha coses que simplement passen.

De fet tot passa...

interiorisme

2009-10-05T09:32:00.004+01:00

Aquest cap de setmana he hagut de prendre una decisió que no volia. No he tingut altre remei que fer el que havia de fer i no pas el que volia fer.

Perquè tot i no voler tancar definitivament aquella porta, deixar-la escletxada em molestava massa. La llum que entrava per aquella escletxa m’enlluernava massa com per deixar-me veure el meu voltant.

Però ara, amb la porta totalment tancada, em trobo a les fosques. No hi ha gens de llum. No veig res miri on miri.

Sé que és qüestió de temps que els meus ulls s’acostumin a la foscor, que és qüestió de minuts que pugui tornar a veure-hi clar i descobreixi que l’habitació on em trobo està plena de finestres amb vistes.

Però ara encara no hi veig clar.

patosa

2009-08-10T09:36:00.003+01:00

La història és cíclica, tot és repeteix, i en la meva vida les coses no són diferents, em trobaré mil vegades amb la mateixa pedra i hi tornaré a ensopegar. Fins i tot em diverteix ensopegar de nou amb el mateix. Tinc la sort que les meves ensopegades no provoquen caigudes, simplement fan tambalejar el meu pas i desviar-me lleugerament del meu camí.

Sóc inestable, no hi puc fer més, els meus peus no acaben de portar bé això de tocar de peus a terra, així que no tinc més remei que acceptar la meva patositat a l’hora d’anar pel món, per sort això d’anar pel món ja se’m dóna millor.

portes i finestres obertes

2009-07-02T08:46:00.003+01:00

Portes i finestres obertes. Fa molta calor i ni tan sols deixant tot obert les nits són més agradables.

Tota la meva vida he dormit amb tot ben tancat, porta tancada, persianes baixades. Cap raig de llum havia d’entrar si no volia despertar-me. Però avui he dormit amb tot obert. Després de molts dies sense poder dormir per falta de temps, aquesta nit he dormit plàcidament tot i deixar la porta oberta i les persianes aixecades, o potser per això he pogut dormir.

Serà que he canviat i no necessito tenir-ho tot tancat per sentir-me segura, serà que estic més segura de mi i m’és igual qui surti per la porta o entri per la finestra.

No m’havia adonat de com necessitava dormir.

Avui torno a ser jo.

take a break

2009-06-04T09:28:00.002+01:00

Necessito parar. Necessito respirar. Necessito relaxar-me. Necessito un break de tot i un molt de tu.

missatges perduts

2009-05-25T13:18:00.001+01:00

Aquest cap de setmana he perdut un missatge. La meva resposta a una pregunta concreta ha tardat més en arribar del que hauria d’haver tardat, mentre jo convençuda que ja estava al seu lloc anava atabalada per anar com sempre a última hora, a l’altre costat del meu món algú esperava la meva resposta.

No sé com ni per què, però aquests missatge perdut em va fer perdre hores i nervis. Per sort tot va ser un problema del canal de comunicació o no de la comunicació.

Però m’ha semblat curiós pensar que a vegades la nostra vida pot canviar per culpa un simple missatge entregat a temps o a destemps. Només em queda esperar que no m’arribin missatges fora de temps, quan ja no hi hagi temps de canviar ni desfer el malentès.

I esperar estar sempre en el lloc adequat en el moment correcte. Per ara, em sembla que hi estic.

Decepcions

2009-05-20T09:36:00.002+01:00

Després d’anys d’estar amb algunes persones et penses que les coneixes, que pots confiar en elles, i que entenen els teus dobles sentits.

I de cop, un dia, sense saber ben bé com, obres els ulls i t’adones que són uns desconeguts i que potser mai els havies conegut, són unes persones totalment extranyes, diferents a aquells qui creies que eren, i et preguntes si fingien llavors o si és que han canviat. Però es pot canviar tant?

A vegades sap greu veure com tot el que t’havies dit per reafirmar la teva teoria és cert. A vegades sap greu tenir raó. Però així és la vida a vegades ens equivoquem i d’altres no.

Tot i que aquesta vegada hauria preferit equivocar-me.

m'agrada el 27

2009-05-19T09:06:00.006+01:00

Ufff 27 anys ja porto en aquest món!

Segurament, ja no sóc la mateixa criatura innocent que devia ser amb 2 anyets, però sé que una part de mi segueix sent encara una nena ingènua que és feliç amb un simple gelat, amb una tarda a la platja i amb una batalla campal a l’habitació.

Segueixo sent aquella nena que no és capaç d’estar quieta quan està nerviosa. Que s’aguanta el riure quan sap que ha fet una malifeta, i que veu el futur amb il·lusió, que saps que encara hi ha molt per fer, molts llocs per descobrir, moltes persones per conèixer, molts silencies per compartir.

I que, segur, també hi hauran moltes caigudes de les que m’hauré d’aixecar, tot i així crec que ja he sobreviscut a la pitjor caiguda, i ara que m’he tornat a alçar les coses tenen un perspectiva molt més tranquil·la i relaxada. Des de la meva posició ara sé que tot està on ha d’estar.

M’agraden els 27, estic segura que serà una edat d’inicis, de projectes i de decisions. I tot i els canvis, que estic segura que hi hauran, espero que algunes coses no canviïn mai.

jo sempre estic bé

2009-04-29T14:07:00.004+01:00

És cert, últimament tothom parla del temps, de com de ràpid passa tot, de que sense adonar-nos-en ja estem arribant a les portes de l’estiu.

Personalment, tinc la sensació que no tinc temps per a res, últimament no paro, i tot i que en tinc ganes sempre trobo alguna cosa millor a fer abans que asseure’m i pensar on sóc i on vull anar. Potser serà que he aprés que no sé on sóc ni on vull anar, però m’és igual. Sé que sóc qui vull ser.

Primer pensava que em feia por parar per si tots els records que em persegueixen prenien formes tenebroses i m’absorbien en la seva voràgine de tenebres i de por, però ara crec que ja no es tracta de fugir, simplement es tracta de gaudir, parar-se no a pensar però sí a contemplar el teu voltat. Veure des de la distància tot allò i aquells a qui has deixat enrere però segueixen al teu costat. Ja no em fa mal mirar enrere, em sorprèn que fins i tot em vingui de gust recordar tots els bons moments que ja no tornaran, i que en comptes de caure’m un a llàgrima sigui un somriure el què se’m dibuixa als llavis.

Potser és cert allò que sempre dic quan em pregunten com estic. Potser és cert que “jo sempre estic bé.”

bombons

2009-04-01T07:53:00.000+01:00

Com m'agraden els bombons quan estic a dieta!

papallones

2009-03-18T12:30:00.001+01:00

Aquesta nit una vibració inesperada, gairebé imperceptible m’ha fet allunyar-me de Morfeu, he obert un ull per veure què era allò i al adonar-me’n no he pogut evitar despertar-me del tot mentre un munt de papallones aletejaven pel meu estomac.

És una tonteria, he pensat: “torna’t al llit i a dormir que demà no hi haurà qui t’aixequi! “ però el mal ja estava fet. El meu cap a començat a donar voltes i més voltes sobre un mateix eix que no té cap punt de suport ni motiu.

Però malgrat això les papallones continuen volant en el meu estomac a l’espera del pròxim respir.

M’agrada.

Brindo

2009-03-06T09:27:00.003+01:00

Brindo per nosaltres.
Brindo pel futur.
Brindo pel passat que ens ha portat a aquest present.
Brindo per les oportunitats perdudes que han donat lloc a noves oportunitats.
Brindo per les confusions nominals.
Brindo per la supèrbia o prepotència ocasional.
Brindo per brindar.
Brindo per poder compartir molts més sopars.
Brindo per tot el què ens queda per brinda.
Brindo per tenir-vos al meu costat i saber que sempre hi sereu.
Brindo per nosaltres.
I deixo de brindar que demà tindré ressaca!

puc volar

2009-02-20T09:12:00.001+01:00

Semblo tonta, porto uns dies que vaig pel carrer amb un somriure estúpid, no sé per què però em sembla que sóc feliç. Estic complint molts dels propòsits d’any nou, i tot i que sé que encara és molt d’hora per cantar victòria crec que sí, que aquest serà el meu any!

M’he adonat que puc volar sense tenir ales i la sensació de llibertat estan al mig del no res, ni que sigui per uns segons, fa que no em costi ser feliç. Miro al meu voltat amb uns ulls diferents, amb un nou prisma que he escollit i fa que la meva vida és vegi millor. Potser demà aquest prisma serà d’un lleig color ocre, però ara aquest prisma dibuixa les figures que jo vull.

Sóc jo i només jo qui decideix, qui tria quin camí ha de prendre, i em sento bé fent-ho. Com tot, sé que això és una etapa i que segurament també passarà, però mentre estigui volant en mig dels núvols gaudiré de les vistes, de les persones que em trobo pel camí i em quedaré amb el millor de tot i de tots aquells que es creuin i m’acompanyin en el meu viatge a enlloc.

mirades

2009-02-05T14:56:00.003+01:00

Mirades que es creuen una vegada i una altre, s’esquiven i es busquen, mig somriures es dibuixen en els llavis però cap mot en surt.

M’agrada mirar a la gent als ulls.

M’agrada intentar endevinar quina història s’amaga darrera d’ells, què fan, i qui són. Segurament mai ho esbrinaré del cert, mai sabré la veritat d’aquells ulls amb els que els meus es creuen a vegades amb freqüència. Però potser això és el que els fa més interessants, la possibilitat que qualsevol cosa que imagino pugui ser certa, sens dubte, és més interessant que la realitat.

M’agrada mirar als ulls i que em mirin els ulls. Depenent dels ulls els podria estar mirant hores, sense obrir la boca, sense parlar, només imaginant què s’amaga rere ells. Només mirant-los.

M’agrada la gent que em mira als ulls.

in search of a midnight kiss

2009-02-04T10:37:00.001+01:00

Si us va agrada "Antes del amanecer", val la pena que aquesta també l'aneu a veure.

dimarts de cine

2009-02-02T14:34:00.001+01:00

He decidit que els dimarts (fins que s’allarguin els dies) seran dimarts de cine, estic tipa d’intentar veure pel•lícules i no coincidir amb la gent, estic farta d’anar aplaçant plans per culpa de la grip, de la feina, del metge o del cansament. Així que he decidit que els dimarts serà el meu dia de cine.

Començaré demà amb una pel•lícula romanticona que fa més d’un mes que vull anar a veure, i seguiré la setmana que ve amb una de gangsters, i després ja veurem, però a partir d’ara faré les coses el dia que toquen! Ja n’hi ha prou de prorrogar-ho tot, d’esperar per a tot, les coses si vols fer-les les fas i punt!

Ja no em valen les excuses, a partir d’avui quan vulgui fer alguna cosa la faré. I començaré per una cosa tant senzilla com anar demà al cine. Adéu a les excuses. Just do it!

pensar

2009-01-26T13:33:00.002+01:00

Penso massa. No m’agrada pensar. A vegades no serveix per a res. Vull deixar de pensar, però dono voltes i voltes sobre el mateix eix, intento entendre, buscar un perquè, una raó que em permeti saber, comprendre. Però al mateix temps penso que no val la pena, que a vegades les coses simplement són com són i no servei de res donar-hi voltes. Per això no m’agrada pensar. Però penso massa.

Deu ser cosa del vent, però avui estic bloquejada, avui tots els núvols que el vent d’aquests dies es va endur estan dins el meu cap i sembla que no tenen intenció de sortir-ne.

propòsits pel 2009

2009-01-13T17:59:00.003+01:00

Grip, angines i esquinç intercostal, algú en dóna més?

Bona manera d’acabar i començar un any! Per sort a banda d’aquests petits detalls sense importància, tota la resta va bé.

Veig al meu voltant com persones a qui estimo i aprecio són felices amb la nova vida que els ha portat el nou any.

Veig la meva vida amb uns ulls diferents als de l’any passat, les pors i el dolor sembla que s’hagin allunyat i les ganes de fer milers de coses i la possibilitat de fer-les donen noves esperances a aquest 2009 que, sens dubte, i malgrat la més que publicitada crisi, serà millor que l’any passat.

Així que per més que a vegades em costi aquest 2009 serà l’any dels somriures, l’any de les alegries, l’any de la remuntada, serà el meu any.

Perquè el pitjor ja ha passat, i he sobreviscut. Aquest any toca cridar, toca saltar, esquiar, prendre el sol, jugar, anar a la platja, viatjar, fer el boig, simplificar la meva vida, pensar en mi i en els meus, i sobretot, riure, riure molt!

Aquest són els meus propòsits pel 2009!

nous descubriments

2008-12-30T14:35:00.000+01:00

FELIÇ 2009

a les portes de nadal

2008-12-04T10:23:00.001+01:00

Ja som Nadal, ho sé per les llums dels carrers, pels pares noels que decoren les botigues i pels sopars/dinars de Nadal que es comencen a acumular a la meva agenda. L’època nadalenca no és especialment la meva preferida, massa hipocresia per al meu gust, però no sé per què però aquest any em ve de gust passejar pels carrers engalanats de Barcelona. Potser perquè ara sé que durant una temps més aquesta serà la meva ciutat, i ara no m’imagino, ni vull imaginar-me, com seria viure al lloc on tenia previst viure fa uns mesos.

Potser també hi fa que d’aquí res estaré passejant per una altre ciutat encara més engalanada que Barcelona: London! Com m’agraden els viatges perquè sí. Els viatges improvisats, aquells que amb un moment estan muntats, aquells en què no tens ni idea de què vas a fer, però que hi vas. Canviar per uns dies el ritme de la teva vida i gaudir del ritme d’una ciutat diferent en la qual tu trenques el ritme, no és la teva ciutat i no et deixes dur per la inèrcia de la gent.

Un respir abans de començar amb tota la parafernàlia nadalenca que ens obliga a ser més familiars, a tenir més bons sentiments, i a menjar molt més, tot i que què seria del Nadal sense l’escudella de l’àvia?

voltes i més voltes

2008-11-21T10:05:00.002+01:00

Tinc una nespresso, llàstima que no vingui acompanyada d’en George Clooney, a qui, tot i no ser el meu estil tampoc li faria un lleig. Però com que en el pac no hi anava l’actor em tocarà buscar a algú a qui robar l’última càpsula de cafè.

Com sempre es diu no hi ha mal que per bé no vingui! I jo gràcies a una petit contratemps estic redecorant la meva vida, i de passada casa meva i casa nostra. Qui sap, potser fins hi tot resultarà que en comptes de perdre la partida l’he guanyat.

A vegades, m’encanten les voltes que dóna la vida. I tant de voltes em sembla que m’he passat al Ben & Jerry’s, tot i que el Häagen de xocolata belga sempre serà el xocolata belga, a vegades cal canviar algunes coses perquè tot segueixi igual. Ui! em sembla que encara tenia pendent d’explicar la teoria dels Haägens, però si de cas un altre dia... que avui no estic inspirada...

confidències

2008-11-10T12:11:00.004+01:00

Aquesta nit no he dormit a casa. He passat la nit fora de casa. He dormit en una casa desconeguda, en un llit que no és el meu i mai ho serà, però he dormit a gust, tranquil·la, tant que m’he adormit.

He arribat gairebé una hora tard a la feina, amb els llençols encara enganxats i aquella sensació d’haver comés un deliciós pecat, com quan estant a règim et menges un bombó.

La meva vida no és el que volia que fos quan era petita, ni com me l’havia imaginat, però avui, en aquest moment, en aquest instant, i sense poder canviar les coses que voldria canviar, la meva vida és el que vull que sigui.

saltar

2008-11-06T12:09:00.002+01:00

El vent s’enduu les cendres que es barregen amb l’aigua transparent, per un moment les cendres enterboleixen aquesta cristalinitat, però tant sols és un segon, un instant per unir-se al mar, per unir-se a un dels llocs que forma part de mi, de tu, de nosaltres. Els nostres records s’uneixen en molts punts, i aquest és un dels punts més feliços que he trobat.

Sé que sempre estaràs on has estat, sé que vigilaràs el meu salt i t’encarregaràs que caigui en el lloc adequat i de la manera adequada, i com sempre m’obligaràs a tirar endavant i em donaràs l’empenta que em falta per poder fer el salt.

I jo, sabent que tu m’esperes a baix no tindré por de saltar.

desitjos

2008-10-29T08:31:00.002+01:00

Ves amb compte amb el desitges perquè de vegades es converteix en realitat.

etapes

2008-10-28T10:39:00.003+01:00

La vida són cicles, etapes que comencen i s’acaben, que s’obren i es tanquen, avui però, tinc la sensació que aquests cicles es repeteixen, tot torna a començar de nou, sóc just al mateix lloc que era fa un any.

Sembla que res ha canvia, tot segueix exactament igual. Trepitjo les petjades ja seques que vaig recórrer fa un any. Torno a tenir una obra de teatre per representar, torno a tenir un sopar d’aniversaris al què assistir, els plans són els mateixos que fa un any, res sembla haver canviat. I per un moment, tanco els ulls i em sembla que res ha canviat.

Però a l’obrir-los m’adono que els meus passos ja no són seguits per les mateixes persones, una de les passes que sempre estava al meu costat ja no hi és. Les seves marques encara es veuen, de fet, mai s’esborraran, però aquelles petjades ja mai es renovaran. Alguna cosa no és al lloc on era, alguna cosa ja mai més hi serà malgrat tot sembli el mateix.

La vida són cicles, i cada cicle és diferent, però ara tinc la sensació que el meu passat es repeteix, tot és el mateix que era i res és com hauria de ser.

London again!

2008-10-27T14:18:00.003+01:00

somnis de princesa

2008-10-20T08:12:00.002+01:00

Hi ha nenes que tenen debilitat pel rosa, que tenen debilitat per les princeses Disney i somnien amb el seu príncep blau. Jo no crec amb els prínceps blaus, les coses mai són tan senzilles i les persones mai són perfectes, per a mi els prínceps blaus, tard o d’hora es converteixen en gripaus. Però malgrat el meu poc entusiasme per aquests personatges hi ha nenes que viuen a l’espera que el seu cavaller aparegui damunt el cavall blanc i les rescati d’una vida sense amor i ningú, ni tan sols jo hauria de tenir el dret a trencar aquesta il·lusió. Cadascú té els seus somnis pels quals lluitar.

llar dolça llar

2008-10-10T10:21:00.003+01:00

Aquesta nit no he dormit a casa. He passat la nit fora de casa. He dormit en una casa desconeguda i encara sense moblar, en una casa sense caliu, sense l’olor a pastís de xocolata fet al microones. Sense el meu llit individual en el qual he passat la major part de les nits de la meva vida. Avui he dormit en una casa en la qual l’únic electrodomèstic que hi ha és la freda nevera.

És un lloc on encara està tot per fer, tot per inventar i tot per crear, i malgrat que és un lloc nou i que algun dia l’hauré d’anomenar casa, encara no ho és i ara mateix no sé si ho arribarà a ser mai.

Dormir en un lloc desconegut, en un món que no és el meu m’ha provocat somnis curiosos, somnis d’un passat que feia temps que estaven guardats al calaix dels records, i que com aquells bitllets de viatges ja fets que ets incapaç de tirar; apareixen alguna d’aquelles vegades en què fas neteja, et quedes hores admirant-los i pensant: “l’hauria de llençar, no serveix per a res”. Però en el moment de la veritat, en el moment d’obrir la mà i deixar-lo caure dins del cubell de la brossa, la mà no s’obre, no respon a les ordres contradictòries que arriben des del cervell. I tornes a guardar aquell tros de paper que no servint per a res per a tu té tot el significat en el fons del calaix del qual no hauria d’haver sortit.

Suposo que és tan sols qüestió de temps acostumar-se a un nou lloc, convertir un espai buit en un espai amb nous records que facin tornar al seu lloc aquells records que et persegueixen i fan que somniïs amb coses ja impossibles d’aconseguir, però de moment aquest temps necessari encara no ha passat, i les portes tancades del passat segueixen ben guardades en el present.

limbo

2008-09-13T09:02:00.001+01:00

Divendres vaig estar al limbo, aquell lloc on tot està a per decidir, on encara no t’han jutjat ni han escollit a quin costat aniràs, si estaràs amb els bon o amb els dolents.

Allà la vetllada va passar entre confidències, secrets i alguna que altra confessió. Aquestes vetllades a vegades poden ser perilloses, la sensació de no saber on ets et pot trair, i amb l’ambrosia roja que preníem tot es diluïa, les paraules deixaven de tenir el sentit que tenien per tenir el que tu volies que tinguessin, tot fluïa amb la rapidesa d’aquell que no té pressa.

En aquell limbo vaig retrobar una part de mi que havia oblidat, una part del passat que m’havia fet arribar fins on ara sóc però que ja no recordava, vaig veure les coses clares i vaig respondre alguns dels meus perquès.

Tot i que no sempre les respostes són les que voldríem, a vegades estar bé saber perquè et tenen en el limbo sense atrevir-se a enviar-te al cel o a l’infern.

Em sembla que estem en el limbo perquè ningú mereix el cel i no tothom mereix l’infern. En tot cas, divendres vaig estar més a prop del cel que de l’infern, i de tant en tant, no notar l’escalfor del foc sota els teus peus, s’agraeix.

Coldplay

2008-09-08T11:43:00.001+01:00

Sempre m’ha semblat curiosa la nostra manera d’idolatrar persones com tu o jo però que per algun motiu s’han convertit en un fenomen mediàtic, no entenc aquesta gent que es torna boja, plora i es desmaia quan veu a una persona, perquè bàsicament això és el que són tots aquest cantants, actors i artistes en general, poden tenir qualitats que jo no tinc, però no són res més que persones. Per això em sobte com molta gent els tracta com si fossin déus.

Tot i això, haig de dir que dissabte, vaig anar al concert dels Coldplay, i malgrat no ser-ne una gran fan ni tenir cap dels seus cd’s, vaig gaudir veient-los, escoltant-los, i sobretot sentint-los. A diferència d’altres concerts, com en el concert de The Police, els Coldplay semblaven passar-s’ho bé tocant, volia tenir contenta a tota aquella gent que omplia l’estadi i a la qual els ho devien tot, perquè no oblidem que totes aquestes persones són on són perquè la resta de gent ha volgut posar-los en un pedestal.

Potser tot forma part del joc, potser està tot calculat al mil·límetre, però a mi em van arribar.

Les amistats perilloses

2008-09-03T12:30:00.002+01:00

Benvolgut espectador...

Ens complau que hagueu vingut a veure'ns i esperem que la nostra companyia us satisfaci.

"Les amistats perilloses" és una peça teatral que nosaltres mateixos hem adaptat basant-nos en una de les novel.les més polèmiques i seductores de tots els temps, "Les liasons anguereaux" de Choderlos de Laclos.Dos aristòcrats ociosos i seductors juguen amb la gent del seu voltant convertint-los en titelles de les seves voluntats i el seu poder.

Són malvats o tant sols usen les seves armes per viure com més els plau?

Són cruels o només arriben allà on la resta de gent els permet arribar?

Estimen, potser?

Odien, en realitat?

Potser simplement juguen a seduïr-se l'un a l'altre...

Vosaltres els jutjareu i veureu comuna simple història d'amistat es pot convertir en la més perillosa de les aventures.

Sigueu cruels amb ells si ho mereixen, però benèvols amb nosaltres, només intentem de seduir-vos una estona i guanyar-nos el vostre aplaudiment...

Sigueu benvinguts...

Catarsi Teatre
US ESPEREM EL DIVENDRES 5 DE SETEMBRE A LES 22H
AL CINEMA TEATRE DE LLINARS DEL VALLÈS
Entrada gratuita.

m'agradaria ser tu

2008-09-01T12:11:00.004+01:00

Avui hi havia gent a la parada del bus, el 32 estava a rebentar, i el 27 no estava tant buit com divendres. Tothom torna a la feina, tothom en parlar, expliquem els viatges i les aventures d’estiu amb els cafès de primera hora que s’allarguen més d’allò que és habitual. I escoltant totes les històries, tots els viatges i les lamentacions per tornar a la feina penso que en el fons ens agrada aquesta rutina, que estem enganxats a la feina i a la vida que ens hem creat. Perquè si no és així no entenc per què continuem aixecant-nos a les 7:30 per anar a la nostra feina, quan ens podríem escapar de tota aquesta vida que ens hem creat i diem que no ens agrada, que és horrible treballar. Doncs si realment no ens agrada perquè ho fem? Pels diners? Per la hipoteca? Per menjar?

No. Crec que ho fem per por. Per por a trencar la nostra rutina segura, per por a allò que molts somniem, perquè, a diferència de uns pocs, a la majoria de nosaltres ens fa por perseguir els nostres somnis i ens quedem a mig camí, els anem canviant i ens anem conformant mentre ens enganyem a nosaltres mateixos.

Envejo tota aquella gent que és capaç de deixar la seva vida i intentar complir el seu somni. Envejo tots aquells que tenen clar on volen arribar i hi arriben, perquè si saps on vols anar, hi vas. I malgrat tota la gent a la que envejo i admiro, hi ha persones que diuen envejar la meva vida, i jo no puc fer més que posar-me a riure per no plorar.

egoista

2008-08-08T08:45:00.004+01:00

Sóc egoista! Suposo que tots ho som fins a cert punt, i que en part és normal, ja que com diu la samarreta de la meva amiga “I’m the most important thing in my life”. Però ara que m’adono que em toca compartir, que haig de compartir coses i deixar de fer coses de forma individual pel bé comú, m’adono que no sé si aquesta vida en comú és per a mi.

Estic molt acostumada a fer la meva a ser jo qui escull amb què em gasto els meus diners, a comprar-me allò que vull (després d’haver-ho consultat amb me mare si no ho tinc clar) a fer els meus viatges, a arribar a casa i no fer res o fer-ho, a entrar i sortir sense haver de donar gaires explicacions, a poder aïllar-me de tothom quan no vull veure a ningú.

A casa meva, els meus pares, em van ensenyar a ser responsable, van confiar en mi i em van deixar fer les coses a la meva manera (després d’algunes discussions) i crec que entre tots ho vam aconseguir. Ells confiaven en mi i jo tenia la certesa que podia confiar en ells, i que tot i que no estiguessin del tot conforme amb la meva decisió allà estarien, i estarà, si em fotia l’hòstia. Però les coses ara són diferents, tot ha canviat, tot el meu món ha deixat de ser el què era.

M’haig d’adaptar a un entorn que no he escollit ni mai he volgut.

M’haig d’adaptar a un entorn que he escollit però sense saber del tot per quin motiu, i no sé ni per on començar.

Sóc egoista perquè no veig cap avantatge a no ser-ho. No vull haver de renunciar a res.

complicated life

2008-07-22T12:35:00.002+01:00

Algú em pot dir per què ens compliquem tant la vida?

Alea jacta est

2008-07-15T09:43:00.002+01:00

“Siempre hay que seguir, aunque sólo sea por curiosidad” (Martin Hache, en sibel)

Doncs endavant. Seguim endavant i veiem què passa.

Potser aquest cop no perdre la partida, potser aquesta vegada Murphy estarà ocupat amb algú altre. O potser perdré una vegada més. Potser m’equivoco però per saber-ho ho haig de provar, m’haig d’arriscar.

M’ho jugo tot a una carta, si guanyo, guanyo. I si perdo, perdo. Com a mínim no em passaré tota la vida pensant que hauria passat si....

Seguiré els meus propis consells. Me’n penediré només d’allò que no he fet.

PÀNIC!

2008-07-10T08:09:00.002+01:00

porpostes decents

2008-06-25T12:59:00.002+01:00

M’han fet una proposta, una proposta massa decent pel meu gust. No m’agraden les coses massa decents, un punt d’indecència és necessari. Les propostes decents sonen avorrides. La proposta que m’han fet és una proposta a llarg i curt termini, un proposta que espera un resposta clara. I per si no us ho havia dit no em m’agrada prendre decisions, no m’agrada escollir, perquè una elecció sempre implica tancar algunes portes, haver de renunciar a altres coses, per això no em barrufa decidir.

Em toca prendre una decisió important, una decisió que pot canviar la meva vida i la de més gent. Haig de dir sí o no, blanc o negre, tot o res, i jo no estic segura de voler-ho tot, però tampoc em vull quedar sense res. A mi m’agraden els clarobscurs, les ambigüitats, el dir molt sense dir res del tot, el llegir entre línies, tenir sempre diferents opcions, no tancar mai cap porta, m’agrada tenir sempre una finestra a prop per si haig de sortir volant, però aquest cop no hi ha finestres, aquest cop si vull sortir volant caure al buit.

M’haig de decidir entre el blanc o el negre, no hi ha tonalitats possibles, no hi ha blaus ni liles, ni tons pastel ni grisos. No hi ha colors, és un extrem o altre, però a mi no m’agraden els extrems!

mimoses

2008-06-20T07:44:00.002+01:00

no puc evitar sorprendre'm cada cop que, en el bell mig de la ciutat, al entrar o sortir del pis, noto aquesta familiar olor a mimoses, em fa sentir més a prop de casa.

plou i fa sol

2008-06-18T08:00:00.006+01:00

M’agrada veure el cel ennuvolat i gris des de les finestres de casa, m’agrada estar-me al sofà mirant com cauen les gotes de pluja i mullen els vidres, i jo abraçada a una manta deixo que s’escapi el temps sense fer res. Plou, per tant tinc l’excusa perfecte per no creuar el portal de casa.

Però ja porta massa dies plovent, fa massa dies que deixo passar el temps per culpa dels núvols de tempesta. Ara ja em ve de gust trobar el sol que vaig deixar a Lisboa. Aquell sol càlid que ens va acompanyar en les nostres passejades per la ribera del Tajo, aquell sol càlid que va enrogir les meves espatlles, ara ja pelades. Em ve de gust tornar a la tranquil·litat d’un viatge tranquil, sense pressa, sense res en concret a veure i molt per descobrir. Un viatge que em recorda com m’agraden els dies d’estiu després de les tempestes.

Tinc ganes de sentir l’escalfor dels raigs de sol, torrant-me la pell i sentir com el meu cos es revitalitza. M’agraden els dies de sol, ideals per sortir a passejar, ideals per prendre una cervesa a la fresca en bona companyia. Ideals per estirar-me al sol i veure com s’escapa el temps sense fer res.

M’agrada utilitzar el meu temps per no fer res.

embarrancar

2008-06-13T11:29:00.007+01:00

Hi ha dies en què t’adones que has perdut la partida, dies en què ja no et queda res per dir, ni per fer. Dies en què et rendeixes, abandones i et sents fracassat, dies en què no et trobes ni trobes. Dies en què no vols treure el cap, dies durant els quals t’enfonsaries en la profunditat dels teus pensaments i no en sortiries.

Avui és un d’aquests dies, un d’aquests dies en què res és com hauria de ser, res surt com hauria de sortir, i decideixes deixar d’esperar allò que esperaves. Avui el món no és per a mi, avui visc dels somnis de l’ahir, encallada a un passat que voldria fos futur.

Dies que en la nit s’amaguen, dies que no pesen gaire més que un vell paper, tardes que s'emporta l'aire, cartes que la sort escampa, sents que el món va fent

Ningú perd l'esperança, no et servirà de res voldria tornar a casa, però esperaré, potser després quan em falti el teu alè, quan el cor se'm queixi més, quan hem caigui a sobre el cel, sortiré a buscar-te.

Dies que el record s'empassa, dies que la sort escampa, sents que el món va fent.

L'estiu estén les ales, t'apropa més als Deus, més tard et sents culpable, per un moment has oblidat que la vida és un regal, que hi ha dies que fan mal que al final no canviaràs, tornaràs a caure.

Dies que en la nit s'amaguen...

coses dels 26

2008-05-29T09:37:00.004+01:00

Tinc son. Porto nits sense dormir bé, m’estiro al llit esgotada i cansada de dies de feina i nits de festa, però al tancar els ulls no aconsegueixo dormir. El meu cap s’omple d’idees, de pensaments, de dubtes, d’alegries i records, intento foragitar-los perquè vull dormir, necessito descansar, ni que siguin quatre hores seguides. Però no puc, començo a pensar que només podré dormir quatre hores i que és molt poc temps per mi, i pensar que d’aquí poc temps m’haig de despertar fa que encara doni més voltes al llit, que els llençols se m’enredin, el coixí caigui al terra i la son no em deixi dormir.

Perdo el temps estirada al llit temps que hauria d’aprofitar dormint, i desaprofito. Durant aquest temps el meu cap va molt de pressa, faig balanços de la meva vida, busco noves possibilitats, nous reptes i canvis que no sé si acabaré realitzant, però sobretot, sento que a vegades la meva vida és el que voldria que fos, però altres cops em sembla que aquella idea que tenia, quan era petita, del que seria la meva vida queda tan lluny que perdria la vida perseguint-la.

Potser ha arribat el moment que deixi de somiar en somnis inabastables i em centri en els que tinc a l’abast. I en els que ja he aconseguit. Encara recordo com ja fa alguns anys somiava que compartiria pis, en un edifici amb piscina (era l’època de Melrose Place), amb una amiga a la qual, com a mi, li encanta la xocolata. Doncs bé l’edifici no té piscina (tot i que sí terrat) i no som només dues les addictes al xocolata sinó tres. El meu somni no era exactament com ara és la realitat. Però quin somni ho és?

embolics

2008-05-23T07:50:00.002+01:00

De cop tot s’embolica més i més, els nusos es van encadenant amb altres nusos, cada cop sembla més difícil poder-me deslligar, sembla que en comptes de desfer els nusos en vagi creant més. Que jo mateixa em lligui més i més fort, m’emboliqui totalment per no poder escapar, per tenir una excusa que em retingui lligada, aferrada a les desil•lusions del dia a dia. No tinc ni la força ni la voluntat que desitjaria, no sóc capaç de deslligar els nusos, i en comptes de deslligar-me em lligo més i més i sense ni tan sols ser-ne conscient.

Desitjo deslligar-me estirar les ales i sortir volant, aterrar en un lloc tranquil, sense preses on el món estigui fet a la meva mida. On les tempestes d’estiu siguin diàries però durin just el temps que jo vull que durin. Que el sol surti al meu gust i els gelats de xocolata creixin com les males herbes dels horts. Desitjo que el món sigui fet a la meva mida.

I tot i desitjar-ho segueixo lligada a un món de desastres que m’envolten i em fan sentir més infeliç per no ser feliç amb el que tinc i amb el que sóc.

Downtown

2008-05-20T13:43:00.001+01:00

el llibertí

2008-04-18T12:21:00.003+01:00

Ahir vaig anar al teatre a veure “El Llibertí”, una obra que em va agradar i que recomano. Però no és l’obra la que em va marcar ahir, van ser les olors que s’oloraven a la sala del teatre. Moltes colònies i perfums es barrejaven dins les meves narius, algunes reconegudes fàcilment i d’altres totalment desconegudes. Però entre totes aquelles olors a perfums i colònies una olor en particular em va enganxar. Era una olor coneguda d’algú que havia d’haver estat a prop meu més d’una vegada, però no aconseguia identificar-la, tot i ser una olor particular i no l’olor a colònia de moda.

Al cap de deu minuts d’ensumar l’aire i buscar en els meus records a què o qui em recordava aquella olor, ho vaig descobrir, era l’olor d’una persona que durant un temps vaig voler que fos important per mi, però que el voler-ho no va ser suficient. Ahir al olorar l’aire i descobrir que aquella olor era la d’ell, i després de molt de temps sense pensar en ell, hi vaig tornar a pensar.

Sé coses de la seva vida, sé que és feliç i que està a punt de fer el pas (si no l’ha fet ja) d’anar a viure en parella, sé que ella l’estima i ell a ella, sé que són una parella sòlida amb els seus més i menys. I sé que vaig fer molt bé en no esforçar-me en seguir amb una relació que tot i voler-la sabia que no era per mi. Ara em sento feliç per ells i també per mi.

salts endavant

2008-04-13T09:21:00.001+01:00

Pas a pas anem canviant, ens anem movent i evolucionem. Moltes vegades o fem a poc a poc, tant que nosaltres mateixos no ens n'adonem, però d’altres ens trobem davant un precipici que per tal de creuar-lo no ens serveix fer un pas. Hem de saltar, fer un gran salt i arribar a l’altre costat del camí que per algun motiu has escollit. Aquest salt representa un abans i un després, un no poder tornar enrere, un assumir conseqüències, i també la por a allò que ens espera.

lladres de temps

2008-04-08T12:33:00.004+01:00

Ahir em van robar, em van robar una de les coses més importants, em van robar part de la meva vida, em van robar 20 minuts de la meva vida, i si anem sumant tots els minuts que RENFE m’ha robat segur que seria molt de temps, de fet prefereixo no pensar-ho perquè m’indigno i em sento impotent.

Ahir ho tenia tot calculat. Acabaria de dinar amb tranquil·litat i sortiria amb temps per poder fer 10 minutets d’UVA, ja sé que és un manera tonta de perdre el temps, però resulta que era la forma amb la qual em venia de gust perdre el meu temps, per alguna cosa és meu, per poder decidir com l’aprofito o desaprofito. Arribaria a temps d’agafar el tren de i 33 i per tant enllaçar amb el bus que puja a St. Antoni.

La cabina d’UVA estava reservada i m’hauria hagut d’esperar 10 minuts (aquells 10 minuts que m’haguessin fet perdre el tren) per tant vaig optar per utilitzar aquells 10 minuts sobrants per estalviar-me el metro i passejar.

Un cop arribo a l’andana veig que el de Granollers va tard: “merda, si el de Granollers va tard també hi anirà el de Sant Celoni” penso. Però abans de sortir de l’estació i seguir prenent l’aire, li pregunto a una de les inútils informadores (inútil no com a insult sinó com a definició): “en el de sant celoni no pone nada por tanto va bien” I una merda!! 20 minuts perduts a l’andana atapeïda de gent!

RENFE no em va prendre el temps per un problema sinó que me’l va robar amb coneixement de causa. Si m’haguessin informat correctament jo hauria escollit com utilitzar aquell temps que m’havien fet perdre, aquell temps que tenia previst utilitzar en el viatge en tren fins a casa. Però no, no em van deixar escollir. Em van mentir i enganyar per robar-me el temps. Evidentment vaig perdre el bus per pujar a casa meva, la qual cosa va fer que en els minuts robats s’afegissin els 20 d’esperar a que em vinguessin a buscar. I sort que em van poder venir a buscar!

Estic segura que si això hagués passat en una d’aquestes sèries d’advocats nord-americans ja haurien denunciat a RENFE i aconseguit que m’indemnitzessin a mi, i a tots aquells que cada dos per tres es troben com jo, a retornar-nos el temps robat, i davant la impossibilitat de retornar aquest temps, que ens paguessin per tots els minuts robats.

Però és clar si RENFE hagués de el pagar el temps que ha robat a totes les persones no tindria capital suficient. El més desesperant és que aquest temps robat ja no me’l tornarà, i que de segur me’n continuaran robant cada vegada que em vegi obligada a agafar aquest mal servei.

fantasmes

2008-04-01T16:21:00.006+01:00

Hi ha gent que veu fantasmes a tot arreu, mira al seu voltant i té la sensació que tothom l’està mirant, que tothom està parlant d’ell o ella, que en parlen malament que se’n riuen que el critiquen. Jo no acostumo mai a pensar-ho, no veig fantasmes ni tan sols allà on sé que n’hi han.

Sé que no em serviria de res, sé que si preguntés al meu fantasma particular què pensa de mi o de què riu em mentiria, i de fet segurament ho preferiria, per estrany que sembli sóc de les poques persones que no acostuma a preguntar a menys que tingui clar que vol saber la resposta.

Igual com passa amb els fantasmes les respostes no desitjades no són culpa del que les dóna sinó del que les fórmula, suposo que a vegades em canso de persones que et pregunten només perquè els responguis allò que volen escoltar i no el que tu realment penses.

Avui

2008-03-18T13:07:00.003+01:00

Avui he somiat que estaves amb mi
Avui he somiat que m’abraçaves
Avui he somiat que estaves aquí
Avui he somiat que no havies marxat
Avui he somiat que m’havies vingut a buscar
Avui he somiat que res havia canviat
Avui m’he despertat i t’he enyorat.

Trencar

2008-03-11T17:02:00.005+01:00

Porqué realmente tengo mucho que ganar si te pierdo: adiós.

Como sé que lo más doloroso cuando a uno le dejan es no entender bien las razones, no te daré ninguna.

Como siempre me estás pidiendo que rompa con la rutina…

Són frases tretes d’una entrevista a Cécile slanka, ha editat un llibre amb cartes breus per deixar algú, a mi em fan gràcia, les torbo originals, ella diu que deixar una relació amb alguna d’aquestes cartes és cruel i covard, jo crec que pot ser una manera directe de deixar una cosa que ja no t’agrada però que gairebé mai no saps com solucionar.

Fa uns dies parlant en un cotxe sobre relacions emergents i relacions enfonsades i/o profundes ens vam adonar que mai t’adones quan comencen. A partir de quin moment estàs ja dins d’una relació; en quin moment es tanca la porta principal i et trobes amb un més o menys desconegut dins una habitació de la que en un principi no en vols sortir; i després no saps si no en vols o no en pots sortir; i de cop mirant als voltants et preguntes: I la sortida d’emergència? On és aquell llum verd esperança que em pot ajudar a escapar?

Ningú et diu que un cop hi entres sortir-ne és difícil, les portes sempre s’encallen i si no hi ha un gran incendi o una explosió no tens la força necessària per obrir-les. I tornes a fer-te la mateixa pregunta: no vull o no puc?

Aquestes frases són com una sortida d’emergència desesperada, o potser l’últim recurs quan ja saps que no queda res, quan ja tens clar que si que en vols sortir però no acabes de poder. L’autora diu que utilitzar aquestes frases és de covards, jo crec que és més covard no dir res. Allò que realment és cruel és seguir empresonat en aquella habitació, que un dia et va semblar una suite, per por a no saber què trobaràs a l’exterior, per no tenir la força suficient per sortir-ne.

Això és el què realment és cruel.

secrets

2008-03-04T09:11:00.001+01:00

Hi ha secrets que voldries poder explicar a tothom, són secrets que t’afecten directament, que els explicaries no per xafarderia sinó perquè necessites que altres et recolzin i et donin la seva opinió, tot i que la seva opinió mai acaba sent decisiva sí que ajuda. Igual com ajuda explicar en veu alta els problemes. A vegades quan són expressats, quan adopten la forma de les paraules, i sents els so que produeixen, t’adones que són menys importants, més petits del que semblaven quan només eren una idea que donava voltes al teu cap i semblava que s’anava fent gran i complicada.

De cop, al donar-li la forma de les paraules, aquella forma immensa que ocupava el teu cap desapareix. Però que passa si no pots donar forma de paraules a aquell núvol que ennuvola el teu cap? Que passa si és un secret del qual no en pots parlar com voldries i amb qui voldries? Potser si la teoria de Wittgenstein fos del tot certa no em preocuparia doncs allò que no es diu no és.

Potser per això tenim la necessitat de dir-ho, d’explicar els nostres secrets, perquè si no els expliquem és com si no existissin. Queden tancats dins nostre i allà dins segueixen donant voltes i voltes, emboirant el nostre sentit ja de per si emboirat i omplint el nostre ser de dubtes creixents que si haguéssim deixat sortir potser no ens haurien envaït tant.

Firenze

2008-02-20T15:30:00.004+01:00

De nou un viatge a l’horitzó em porta esperances de retrobament, retrobar-me amb un temps passat sense maldecaps, sense les preocupacions dels adults, un temps en que l’únic objectiu era gaudir el dia a dia, aprendre tot i més. Empapar-se de la cultura italiana aquella que per un temps va se,r també, la meva.

Ara toca retornar a aquell lloc, amb persones diferents, de forma diferent i sent jo diferent, però espero trobar el mateix que un dia vaig deixar. Trobar aquell lloc que un dia em va fer somiar i que sempre és present en els meus somnis.

De nou Firenze, de nou les ganes de volar i observar des d’allà la vida d’aquí. De nou una il·lusió, un break en aquesta rutina diària que és la vida. De nou Itàlia, i qui sap si aquest cop és per sempre...

premis

2008-02-14T09:39:00.004+01:00

Avui volia parlar de l’ocupació de cases alienes i de l’abús de confiança (tot i que d’això espero que ja en parli la Meri, és el que té compartir la vida). Però abans de posar-me a escriure he donat un cop d’ull als blocs dels meus coneguts-amics, i he descobert que m’han atorgat un premi, bé de fet és un premi-MEME (de veritat em sembla que si mai tinc una filla, déu no ho vulgui, li posaré meme de nom!!)

Un premi que m’entrega la Rebeca, alies “que estupenda va siempre esta chica”. I a la qual li agraeixo molt aquest MEME (a diferència dels altres ;p). Però torno a tenir el mateix problema, ara em toca escollir 5 blocs que consideri interessants i/o que m’hagin sorprès i això ja és més complicat, però weno, aquí van:

La Meri (alies: NADIE) per ser part de mi i escriure les entrades que jo no escric, per no enrecordar-te de posar paper quan s’acaba i pel teu melodramatisme crònic que fa que jo sembli més forta del que sóc.

El Jordim perquè en dies en que tinc ganes de desconectar només em cal obrir el seu bloc i llegir un nou relat, a vegades cruel, a vegades surrealista, a vegades tètric, en definititva, relats com la vida.

En Carlos (alies: Carles V) a ell li vull agrair moltes coses, i potser aquest premi és un agraïment per l’any que va fer-me companyia a les classes d’històries varies. També pel seu bloc, que al cap i a la fi és el que premiem.

La Yaiza perquè recordo quan va néixer, jo llavors anava a 6é d’EGB, i em sorprèn que escrigui com escriu, encara hauria de ser una nena, però em sembla que tot i no conèixer-la gaire, ja no ho és.

A Alguien és un bloc q ja no està actiu, i de fet no sé ni com vaig arribar a ell, però resulta que en alguns moments em vaig sentir molt identificada amb les paraules allà escrites, no crec q hi hagi resposta a aquest premi, però suposo que els premis pòstums també s’accepten.

Per últim dir que tots als que us tinc enllaçats també us mereixeu aquest premi i molts d’altres, però com sempre a la vida s’ha d’escollir. Aquí can les concurs:

Premi "Arte y Pico"Aquest premi ha estat creat per Eseya. Has de triar a 5 blocs que consideris siguin mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aporti a la comunitat bloguera, sense importar el seu idioma.

- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc perquè tots ho visitin.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que ho ha premiat.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Art i pic perquè tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

dubtes

2008-02-07T13:02:00.000+01:00

Que difícil és prendre decisions quan no tens clar què fer, sóc capaç de donar voltes i voltes a una resposta i no ser capaç de treure’n l’aigua clara. Ara pel meu cap volta de nou una pregunta que espera resposta, la resposta obvia és no fer res. No fer res és el més sensat, la resposta segurament correcta, però hi ha alguna cosa dins meu que, tot i que també ho sap, no em deixa no fer res. Segueixo donant-hi voltes i més voltes, i fins que esgoti el termini, fins que passi el temps i em vegi obligada a fer el que haig de fer perquè ja he perdut l’oportunitat de no fer res.

Però deixar que sigui la vida la que esculli per mi també és un opció, de fet és la meva opció, la que sempre he escollit davant els dubtes, espero i espero, i vaig tirant endavant, i sense saber com ni per què acabo fent el pas, en una direcció o en una altra. Sense deixar de dubtar ni de pensar què hagués passat si hagués escollit l’altre camí.

Aquesta nit mateix un record d’allò que podria haver estat i mai va ser m’ha tornat a envoltar. M’ha fet recordar un temps molt llunyà en què vaig escollir, com sempre, no fer res. En què em vaig deixar portar per la meva manca de seguretat en aquells moments, vaig deixar passar una oportunitat que, de segur, no m’hagués portat enlloc.

Però de tant en tant ho segueixo recordant, continuo pensant-hi. Tot i que sé que la decisió que vaig prendre era la correcta, i que si tornés de nou a aquell punt, sens dubte, escolliria el mateix camí que ja he recorregut.